DOCTOR, QUÈ EM PASSA? VEIG QUILLOS A TOT ARREU

"Ara que morim i ressuscitem al mateix temps. Quin país volem?"

L'altre dia (tot sempre passa l'altre dia). L'altre dia nitejava (per què existeix el verb estiuejar i no nitejar? Perquè, "tranuitar" no convenç i no l'usa ni Dràcula) i vam veure un ramat de quillos. Bé, ja sé que no dic res original: Catalunya és quilla (antes quilla que partia). Doncs aquelles bestioletes van passar pel costat i van fer el que toca. És la seva natura. Un moment, que em faig la senyal de la creu.

Perdó. Doncs, bé, els quillos aquests van entrar dins d'un tancat d'unes obres que es feien al carrer i au, a la rapinya. Els va fer gràcia un carretó i se'l van endur. I au, a fer el totxo, el ruc, l'imbècil. El no té nom. Au, sí: a fer els idèntics. Eren nois, noies, vestien calcats, parlaven amb la mateixa varietat dialectal-diarreica ejjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjj, patien encefalogrames de regle i etcèteres i etcèteres de uniformitat, homogeneïtat: la igualtat és quilla. Una, grande i quilla. Sortosament, en aquells moments, Déu treballava. I... els van veure els Mossos d'Esquadra. I els van renyar. Però els quillos després van continuar, continuar. Ai! Més senyals i més creus.

Després blasfemaven. Insultaven. Els hi deien de tot a aquests xicots seriosos (pakistanesos? Afganesos? Sukkurians? Quettians? Hyderabadians? Nois, no ho sé, ser català també és difícil!) que venen llaunes de cervesa-beer pel carrer. I bé, em salto coses per no avorrir, per no repetir el que ja he dit altres vegades, i perquè em marejo i podria arrojar. I aquells quillos el vaig perdre, però... cada vint dècimes de segon me'n trobava uns altres, i uns altres... Ai, senyor, senyora, que baixi un punyeter extraterrestre i m'abdueixi o em transformi en una mandonguilla amb samfaina sideral. Però, no. I mira que fot anys que reso perquè això passi. Veniu a mi criatures celestials!! Ara potser...

I sí, vaig levitar. I vaig veure aquells quillos: amb les seves robes, els seus rellotges, les seves arracades, collarets... Flotant vaig veure aquells diners. Vaig veure aquestes aixetes obertes permanentment. Aquelles nits que sobreïxen bitllets volàtils. Aquelles nits de 100 euros fins a la matinada. D'on neix aquest foc que no fa brases? Tot s'esfuma. Tot és fum. Tot és sobrenatural.

I sí, vaig baixar a la terra. Vaig anar a veure aquell noi que té la botiga a la cantonada de casa. Aquest noi (Pakistanès? Afganès? Indi? Sukkurià? Quettià? Hyderabadià?) que li compro les ampolles de ginebra, vodka, tequila, les llaunes de tonyina, el paquet de sal, els escuradents esgrogueïts.... M'hi fixo. Perquè quan pago, quan trec el meu bitllet rebregat (els meus bitllets i jo tenim una vida agitada-arrugada i per això estem sempre matxucats), ell se'l mira amb ulls congelats. L'agafa a càmera lenta. El planxa amb la mà. El doblega per la meitat. El desa amb mimo. Aquest ritme. Aquest tempo. Aquest: "uf, això és seriós, uf, això costa, uf, cal cuidar-ho". Uf, que diferent. Uf, no és idèntic. Als quillos tot els surt disparat, tot vola, res torna. Pel xaval de la botiga tot aterra, tot es queda.

I així? Així no és estrany el que ens passa. No és estranya la crisi. No és estrany aquest model econòmic de paper de fumar que tenim. No és estranya aquesta Espanya uniformada. No és estranya aquesta Catalunya arrasada. No és estrany aquest Zapatero que s'esfuma i fuma. Aquest Montilla que fa màgia a festes infantils. Aquests tots. Aquesta tos. És així. El quillisme és així. Els quillos culpen al sistema: als bancs, al capitalisme, als Estats Units, a les comunitats autònomes, als catalans, a John Wayne, a Audrey Hepburn, al pastisset de gerds del Pallars... Els quillos sempre culpen als demés, als altres, però ells gasten, ells no suen. És senzill d'entendre, oi? Fins i tot un caragol amb lobotomia permanent ho podria captar. Oi?
Doncs per això ara recordo els versos que va escriure Joan Oliver a la mort de Carles Riba: "Si tu no hi ets, a qui m'adreçaré? / Si tu no hi ets, qui ens jutjarà?" Això ara ens hem de preguntar i respondre Catalunya i els catalans. Ara que morim i ressuscitem al mateix temps. Quin país volem? El quillo? O el del Pakistanès? Afganès? Indi? Sukkurià? Quettià? Hyderabadià? Etc., que empelta directament, plenament, clarament, amb el que sempre hem estat els catalans. Eh? O Ejjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjj?

 
 

Comentaris