La doble paradoxa

"Vam descobrir que si atacàvem per la dreta fèiem gol, i vam decidir que no atacaríem mai més per la dreta"

Ahir va fer deu anys de la gran manifestació de rebuig a la sentencia de l’Estatut, que la gent va convertir –per a sorpresa dels partits polítics– en un clam per la independència de Catalunya. No és veritat, però, que fos la primera gran manifestació independentista. La primera va ser quatre anys abans, el 18 de febrer de 2006 a la Gran Via de Barcelona, i l’espurna va ser la primera retallada de l’Estatut, la que van pactar Artur Mas i Rodríguez Zapatero d’amagat del Parlament i del president Maragall. Recordar-la no encaixa en el relat oficial del procés, però va ser enorme.

Sigui com sigui, és simptomàtic que l’independentisme esdevé massiu en el que en podríem dir el cicle de l’Estatut, que comença amb el tripartit i els primers treballs del Parlament per a la reforma (2004) i acaba amb la sentència del Constitucional (2010). Paradoxa 1: el catalitzador de l’independentisme massiu és una operació autonomista, ambiciosa, sí, però cent per cent autonomista, de reforma de l’autogovern dins d’Espanya. Catalunya fa les coses com Déu mana, dins la llei, seguint els procediments constitucionals, amb l’objectiu final de quedar-se a Espanya i amb el suport d’un 88% del Parlament. I es troba amb dues humiliacions consecutives: la primera, el cepillado d’Alfonso Guerra al Congrés rematat pel pacte Mas-Zapatero, i la segona, la sentència dels magistrats del TC després de deixar-se veure fumant puros i gaudint d’una corrida a la plaça de La Maestranza de Sevilla.

 

La paradoxa, però, és doble. Imaginem un cuiner que descobreix que si tira la sal al principi de la cocció enlloc de fer-ho al final, el plat li queda molt més bo.  O un professor que se n’adona que quan fa servir un vídeo per explicar una tema, els alumnes estan més atents i ho entenen millor. O un investigador mèdic que constata que el tractament A és més efectiu que el B. La lògica ens diu que a partir d’aquell moment el cuiner tirarà la sal sempre al principi, el professor farà servir el vídeo molt més sovint, i l’investigador es centrarà en el tractament A i oblidarà el B. Doncs bé, aquesta és la paradoxa 2: després de constatar que l’operació més rendible de la seva història (salt del 10% al 48%) ha estat fer una proposta d’encaix dins d’Espanya que a Catalunya era vista com a raonable però per a Espanya era inacceptable, l’independentisme va decidir no tornar a fer-ho mai més. Vam descobrir que si atacàvem per la dreta fèiem gol, i vam decidir que no atacaríem mai més per la dreta.

La desgraciada història de l’Estatut demostra que allò que aquí és un consens de mínims, allà és percebut com un maximalisme que cal avortar a qualsevol preu. Qualsevol moviment polític intel·ligent trauria petroli d’aquesta constatació. Certament, els consensos catalans de mínims avui ja no són els de fa 10 anys. El punt de trobada raonable de la societat catalana ja no és un nou estatut d’autonomia, però sí que ho pot ser la reclamació d’un referèndum acordat. I sabem segur que allà la resposta serà forassenyada. Per tant, constuir aquest consens intern i fortificar-se políticament al seu voltant no seria de cap manera un pas enrere, sinó probablement la manera actualitzada d’atacar per la dreta i fer el gol definitiu.

 

Comentaris