L’independentisme aposta per elevar el llistó de pressió i, en la mesura del possible, orientar l’estratègia cap a Europa. Tant és així que JxCat ha decidit col·locar quatre símbols de la repressió (Jordi Sànchez, Josep Rull, Jordi Turull i l’advocat Jaume Alonso-Cuevillas) com a caps de llista de les eleccions espanyoles i al propi Carles Puigdemont al capdavant de les europees. ERC, de la seva banda, juga fort sobre la personalitat d’Oriol Junqueras, candidat a Madrid i a Europa.
ERC ha apostat per les llistes separades, convençuts que JxCat només ofereix unitat per evitar-se la concreció d’un fracàs electoral que semblen indicar les enquestes. Però els cartells electorals que presenta l’espai postconvergent són de màxima rellevància i Carles Puigdemont, a hores d’ara, és una figura de dimensió internacional, impulsada pels èxits innegables d’una estratègia judicial que ha acabat amb les euroordres espanyoles a les papereres judicials de Bèlgica, Alemanya, Suïssa i Escòcia. ERC, de la seva banda, pot argumentar la satel·lització de diversos sectors dels comuns com a indici -més qualitatiu que quantitatiu- d’èxit del famós eixamplament de la base.
La mobilització social de l’independentisme no ha decaigut, així que viurem campanyes successives i intenses. Ara bé, l’electorat pot tolerar, encara que sigui a contracor, la divisió entre els partits independentistes, però s’equivocarà greument el candidat que busqui la confrontació entre els diversos espais. Són temps d’emergència que no permeten frivolitats partidistes.