L’Estat ha consumat la vergonya. Ho ha fet amb les penes que ha demanat la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat contra els líders independentistes. I també pels delictes que se’ls atribueixen -rebel·lió, sedició i malversació-. El Govern porta dies demanant a Pedro Sánchez “gestos”. I ja els tenim: l’Advocacia de l’Estat, que depèn orgànicament del Ministeri de Justícia, es desmarca de la Fiscalia i acusa només -només?- els líders independentistes de sedició i malversació de fons. I el Ministeri Públic els acusa de rebel·lió però sense armes ni combat. Això és tot.
Anem-ho assumint definitivament: a l’altre costat no hi ha res ni ningú. Ja fa un any que els independentistes van constatar que a l’Estat no hi ha límits ni lleis -ells, que esgrimeixen la llei per mantenir en presó preventiva homes i dones innocents-. I realment res ha canviat des de llavors. El que s’està fent amb Jordi Sànchez, Jordi Cuixart i part del Govern Puigdemont és un escàndol tan gran que sovint tinc la sensació que a Catalunya encara estem païnt aquesta situació.
I sembla que des de l’Estat es demani als catalans que acceptin que hi ha judicis que poden no ser justos, en funció de a qui es jutgi i, sobretot, perquè se’l jutgi. La presó preventiva i les acusacions definitives contra els líders independentistes fan necessària una reacció contundent com mai per part, no només de l’independentisme, sinó de tot el món del sobiranisme. Tot i que la data clau està fixada en el resultat del judici, procrastinar no hauria de ser una possibilitat. Cal una gran i indefinida mobilització.
