“The gig took place during sunset which occurred at 7.56 pm. The sky was cloudy so it was a little bit darker than usual” (“El concert es va celebrar durant la posta de sol, que va tenir lloc a les 19:56. El cel estava ennuvolat, així que era una mica més fosca del que seria habitual”). Així descriu algú quatre minuts del documental Woodstock: 3 Days of Peace & Music de l’any 1969. Era el segon dia de festival, i els Canned Heat estaven interpretant un fluït i clàssic blues amb A change is gonna come. I de sobte un jove apareix en pantalla. S’apropa per abraçar Bob Hite -el cantant quasi tan entranyable com el gordet de Lost -. I Bob, en lloc de treure-se’l del damunt, l’abraça i li ofereix de fumar. I probablement 200 tios mirant-s’ho. La biografia explica que l’espontani havia assistit a un concert dels Canned Heat a l’altra punta dels Estats Units. Uns dies abans, lloc on Bob Hite havia perdut la seva jaqueta preferida. I el noi, en assabentar-se’n, va creuar tot el país fins al Festival per tornar allò que havia trobat.
Woodstock 1969 va resultar -i una mica per casualitat- ser l’esdeveniment musical del segle XX. Les bandes que van assistir-hi van ser magnífiques, però en faltaven moltes. I la granja de Max Yasgur – qui no en tenia res, de hippy- també va quedar literalment desbordada. Pels més de 500 mil espectadors que hi van acabar acudint, i a pesar de la prèvia oposició veïnal amb l’Stop Max’s Hippie Music Festival. No 150,000 hippies here. Buy no milk – concepte ben despectiu, per què no es tractava d’un festival pensat per ser hippy.
Janis Joplin, Santana, Grateful Dead o Jefferson Airplane van desfilar pels quatre dies de fang, aigua, drogues, música i relativa pau del Festival. Amb els tres morts i dos naixements inclosos. Com era d’esperar però, el públic va ser majoritàriament liberal, pacifista, antimilitarista i l’anti-tot que es podia ser a mitjants del segle passat. Aquell estiu els carrers dels estats occidentals bollien, i l’oposició política era fortíssima. Així que si Woodstock representa el millor festival del segle XX, és essencialment pel que va fer Jimi Hendrix al final d’aquell festival. A part de ser un geni i el millor dels millors. Se li va acudir interpetar l’himne americà allí, on era vist pel gran públic com l’espai anti-establishment per excel·lència. Volia dir posar moltes coses sobre la taula, però una de molt més important: la discrepància ideològica en contra del propi govern no els feia menys americans.
-1
