Ens diran que ara cal esperar

"Quan gaudeixes més fent la guitza als teus companys de viatge que no pas a l’opressor, tens opressió per segles"

“Esperar” és la paraula que més escolten totes aquelles persones i col·lectivitats sotmeses que reivindiquen els seus drets arreu del món. Algunes esperen entre barrots, altres ho fan a l’exili i d’altres sota el jou d’un poder opressor. “Esperar” és la paraula favorita del possibilisme, una actitud de vida conservadora, poruga i immobilista que sortosament ha tingut notables fracassos, altrament encara no hauríem descobert el foc, perquè ja se sap que crema. Tots els drets civils conquerits fins ara per l’ésser humà, absolutament tots, són una victòria de la gosadia, són una victòria de la dignitat contra la tirania. I un dels més forts esculls que aquesta gosadia ha trobat sempre no ha estat només la tirania mateixa, sinó les veus de la lliga de la tranquil·litat i els bons aliments convençudes que les millors revolucions són les que es fan des del sofà.

No s’ha de confondre ‘gosadia’ amb ‘eixelebrament’, són coses diferents. És bo que mentre resten camins procedimentals inexplorats per assolir la llibertat hom s’hi endinsi per tal de veure si porten a algun lloc o són simples cul-de-sac. I, en aquest sentit, ja s’ha vist i demostrat que Espanya no té camins, ni corriols, ni viaranys que portin a la llibertat de Catalunya. Tots són un cul-de-sac.

Arribats aquí, la societat catalana va dir ‘prou’ i va organitzar un referèndum d’independència que, d’un cens de cinc milions tres-centes mil persones, va tenir més de tres milions de vots –770.000 requisats per l’Estat– amb una victòria aclaparadora del SÍ. Era l’1 d’octubre de 2017 i Catalunya va ser al punt de mira de tot el planeta. És aquesta, per tant, la data que hauria de ser el referent de tots els moviments polítics catalans posteriors, incloses les actuals negociacions amb el PSOE. I tota política de peix al cove, tota negociació per esgarrapar alguna competència que faci patxoca, com ara l’aeroport del Prat o els ports de Barcelona i Tarragona, ens retrotreu al repartiment de caramels de l’època de Jordi Pujol. Diguem-ho clar: un cop has anunciat a bombo i plateret davant de tots els mitjans de comunicació internacionals que segues les cadenes i que no reconeixes l’autoritat opressora de l’Estat espanyol, no pots fer-te’n el desentès i dedicar-te a intentar convèncer els teus que quatre engrunes competencials, per necessàries que siguin, són més importants que la llibertat.

Benvolguts polítics negociadors, les multitudinàries manifestacions, úniques al món, i el referèndum de l’U d’Octubre no els vam fer per reivindicar cap port ni cap aeroport, sinó per reivindicar la independència del país. No pretengueu embolicar les vostres renúncies amb la cel·lofana de les competències. Perquè totes les competències, de la primera a l’última, estan subordinades a la mare de totes les competències, que és la de la llibertat de Catalunya. La resta és autonomisme, pur autonomisme.

És obvi que l’única solució democràtica al conflicte entre Catalunya i Espanya rau en l’exercici del dret d’autodeterminació de la primera, tutelat per un mitjancer internacional, precedit d’una amnistia immediata de tots els presos polítics i del retorn en llibertat del president Puigdemont i de la resta de catalans a l’exili. I si l’Estat s’hi nega, cal emprar totes les eines que atorguen els drets humans per fer que l’hi obligui la inestabilitat social, i de retruc la inestabilitat de la Unió Europea. Cap polític està obligat a posar-se al capdavant, si no vol, però tampoc cap polític no té dret a obstaculitzar el Procés en funció d’interessos electorals.

PSOE, PP, Vox i Ciudadanos, cadascun amb les seves tonalitats, constitueixen un bloc homogeni de l’ultranacionalisme espanyol que converteix Espanya en una presó per a Catalunya. I això serà sempre així, sempre, perquè tota altra cosa seria contrària a la seva naturalesa, que és essencialment tirànica. Per això, manin uns o manin uns altres, ara aquests, ara aquells, Catalunya continuarà essent una colònia, tractada com una colònia, sotmesa com una colònia i espoliada com una colònia. Davant d’això, podem fer vella política pujolista i dir que ‘ara no toca’, podem dir ‘República’ per eludir el compromís de la independència i podem fotografiar-nos amb el ‘gobierno’ de torn per parlar de tot menys de la nostra llibertat. Però cada fotografia de grup que ens fem és una nova legitimació del seu poder, de les seves lleis absolutistes, de la seva violació dels drets humans i de la seva autoritat per perseguir-nos, reprimir-nos i fer-nos tot el mal possible. No es pot repicar i anar a la processó, benvolguts amics.

 

Tenim l’obligació moral de desobeir, perquè només la desobediència ens farà lliures. Mai la submissió. I la desobediència comença per no deixar-se atrapar en el laberint suïcida de confondre la llibertat inalienable dels presos polítics amb els graus segon i tercer del règim penitenciari. Dieu que “aparqueu l’autodeterminació” i us quedeu tan tranquils. “How do you sleep at night?”, preguntava John Lennon. La desobediència, amics, comença per no “aparcar l’autodeterminació” en benefici d’unes negociacions sobre engrunes que us ajudin a investir Pedro Sánchez. ¿Ara, de les renúncies, en diem “aparcar”? Que no ens havíeu dit que els catalans ens presentàvem a les eleccions espanyoles “per ser decisius a Madrid”? Com és que ara, que som “tan” decisius a Madrid, la decisió consisteix a “aparcar” la independència? Era per fer això, que volíeu els nostres vots? Per aparcar?

La desunió, els egos, els càlculs aritmètics i les picabaralles dels partits independentistes són els millors aliats de l’Estat espanyol. Quan gaudeixes més fent la guitza als teus companys de viatge que no pas a l’opressor, tens opressió per segles. I quan, tot fent càlculs electorals, dediques les teves energies a investir el president d’Espanya en comptes de tancar files contra el feixista intent d’inhabilitar el president de Catalunya, democràticament escollit, estàs perpetuant la captivitat del teu poble.

“Ens diran que ara cal esperar” és una frase de la cançó “Companys, no és això”, de Lluís Llach, integrada en el seu disc “El meu amic el mar”. Fa quaranta-un anys que va ser escrita i, ben tristament, encara és vigent. I un any abans, Maria del Mar Bonet cantava: “Esperes, i esperes, i esperes, i vols demà, però encara és ahir”. Doncs sí, esperar, esperar, esperar... Però esperar què? Esperar a qui? A Godot? Hi podem trobar una resposta en aquella vella expressió dels pares i mares catalans quan el seu fill els demana quelcom que no els plau: ‘Et compraré un cotxe de color verd d’espera folrat de passatemps’. Ves quines coses, ara ens informen que l’1 d’octubre de 2017 no votàvem per la independència de Catalunya, votàvem per l’aeroport de Barcelona.

 

Comentaris