Les urnes, al capdavall, només són una excusa. Són la nostra estratègia comercial. Allò que ens ajuda a presentar-nos civilitzadament davant del món. Són un llenguatge universal. Aquell mínim comú que ens homologa i ens presenta amb naturalitat a la resta del món. Tothom entén el llenguatge del vot. És simple, ràpid i directe. No necessita gaires explicacions. És un llenguatge molt primari. De sumes i restes. El problema, però, és que amb les urnes –encara que estiguin plenes fins dalt- no aconseguirem la independència de Catalunya. La nostra principal arma, per més vegades que ho repetim, no és el vot.
Esdevenir un Estat no és una qüestió únicament de democràcia. La independència, de fet, dubto molt que l’aconseguim a través del vot. Com a mínim enfront d’aquesta Espanya testosterònica. No, no: no es tracta d’anar a votar al 9 de novembre o de convocar unes eleccions plebiscitàries. Això no ens alliberarà de ningú. Potser salvarà algunes consciències, però de ben segur que no ens convertirà en un Estat independent.
Aquí, en definitiva, del que es tracta és de desobeir. De transgredir. De saltar-nos les lleis espanyoles. I això, evident, no es pot fer de manera individual ni de forma sistemàtica. S’ha de fer en comptades ocasions, acotant al màxim possible els riscos i gaudint d’un ampli consens social. Aquest, però, és l’únic camí per esdevenir un nou Estat. Un camí que estarà ple d’incerteses, riscos i joc brut. Però és la via.
El moviment afroamericà pels drets civils es va basar en la desobediència. En la desobediència persistent d’unes lleis que creien injustes. El seu triomf no va ser un regal. Tot el contrari. Van haver de lluitar i va tenir un cost. Uns peatges. Rosa Parks, però, amb un simple gest de desobediència va canviar la història. Martin Luther King va escriure: “L’arrest de la senyora Parks va ser el factor desencadenant. La raó, però, es troba profundament implícita en el recompte d’injustícies similars. De fet, ningú pot entendre l’acció de la senyora Parks si no és adonant-se que hi ha un moment en què s’ha de dir prou”. I aquest moment, a Catalunya, ja ha arribat. Ara és qüestió de saber-lo gestionar amb intel·ligència i estar disposats –cadascú al seu nivell- a pagar aquest peatge.
