Diplomàcia i independència

"Quan Obama xiula en ser preguntat sobre Catalunya cal entendre-ho com el respecte distant a un procés polític que ens cal guanyar a Catalunya"

Ho heu llegit del dret i del revés: James Costos, l'ambaixador nord-americà a Madrid, respon amb claredat meridiana una pregunta sobre el rol de les empreses multinacionals en un context català de transformació política. Ofereix una resposta raonada, coherent i tranquil·la que provoca tremolor a la tropa ministerial espanyola. Finalment, el mateix ambaixador escriu una piulada per tranquil·litzar-los.

Hi ha una lectura inicial evident: el món econòmic i empresarial compta, també, amb la capacitat adaptativa per entendre i ressituar-se en situacions de transformació política com la que ha de viure Catalunya. Res de nou. I hi ha la segona: si bé la diplomàcia pot ser una pràctica internacional honesta i honorable tal i com la definia el polític, diplomàtic i escriptor anglès Harold Nicolson -"La diplomàcia és l'aplicació de la intel·ligència, el tacte, el sentit comú i la comprensió aplicats a les relacions internacionals"-, sovint també assumeix la màxima del diplomàtic peruà Luis Felipe Agell: "El veritable art de la diplomàcia consisteix a no perdre el càrrec."

La polèmica sobre les paraules de James Costos ens permet recordar com va quedar en evidència l'estratègia diplomàtica espanyola prèvia a la trobada entre Rajoy i Obama a la Casa Blanca, el gener d'aquest 2014. Sabem de la força exercida des de diferents instàncies espanyoles per aconseguir un posicionament del president americà contrari al procés d'autodeterminació de Catalunya. Quan va resultar evident que aquest posicionament no es produiria van optar per eliminar la qüestió de l'agenda de la reunió. Finalment, però, la premsa es va interessar pel procés català a la roda de premsa posterior. El president dels Estats Units va fugir per la tangent parlant de les millores de la situació econòmica a Europa mentre Rajoy feia el ridícul habitual amb el seu argument estrella sobre la independència de Catalunya: "No es produirà perquè no és possible".

Al cap de molt pocs dies d'aquella reunió a la Casa Blanca, a Barcelona tenia lloc la trobada d'un diplomàtic europeu amb un dirigent polític català. El diplomàtic es va mostrar enormement sorprès per com no havíem sabut aprofitar el fracàs diplomàtic espanyol a Washington. I ho deia perquè en llenguatge diplomàtic si algú no afirma que una hipòtesi és impossible està indicant que és possible i que no té cap intenció de quedar en evidència si aquesta hipòtesi finalment es converteix en realitat.

Quan Obama xiula en ser preguntat sobre Catalunya cal entendre-ho com el respecte distant a un procés polític que ens cal guanyar a Catalunya i que ens caldrà negociar a posteriori, un cop produït el fet polític, a l'esfera internacional. Quan Costos afirma que el món empresarial multinacional sabrà adaptar-se a les noves circumstàncies polítiques que s'acabin produint, ho fa en el mateix sentit.

Les rectificacions, precisions i piulades posteriors són el resultat de moviments decimonònics d'una diplomàcia espanyola poruga i desorientada. Són respostes i equilibris orientats a curt termini per acontentar governants amb tremolors. El futur és a les nostres mans i guanyar-lo depèn, només, de nosaltres.

 
 

Comentaris