Quaranta anys després del pacte constitucional del 78, la democràcia espanyola està morint a Catalunya aquests dies. Contemplem el seu suïcidi en directe, retransmès per Facebook Live, però també pels mitjans de referència de les grans democràcies del món, que assisteixen atònites a una de les més vergonyoses demostracions d’impotència i debilitat que s’hagin produït a Europa des del final de la Segona Guerra Mundial.
La pulsió autoritària de les elits castellanes s’ha tornat a desfermar. És un fenomen cíclic, una malaltia històrica que per desgràcia es demostra incurable i que els pobles de la península, i molt especialment Catalunya, han hagut de patir ja massa vegades. Qualsevol persona normal sap que una democràcia forta i sana no resol els problemes polítics d’aquesta manera, però la línia de pensament imperant a Castella és una altra. El poder de Castella, desconnectat del món i de la modernitat una vegada més. Catalunya pagant-ne les conseqüències, una vegada més. Una maledicció.
És important subratllar que la repressió engegada, de la qual només podem esperar un crescendo els propers dies, no seria viable sense un consens molt ampli a la capital d’Espanya. Seria impossible sense la col·laboració entusiasta dels tecnòcrates i alts funcionaris de l’estat, sense el vistiplau del primer partit de l’oposició (PSOE), sense la complicitat dels grans mitjans de comunicació (digues-li complicitat, digues-li hooliganisme), sense el silenci de les grans corporacions empresarials i financeres, i sense la cobertura explícita de la monarquia, expressada en un eloqüent discurs aquesta setmana. Per aturar l’operació n’hi hauria hagut prou que un d’aquest actors, només un, alcés la veu en contra. Cap ni un ho ha fet. El diagnòstic de l’independentisme (el mur és estructural, no és un problema d’alternances) es torna a demostrar cert.
Hi ha gent allà que no hi està d’acord? Sí que n’hi ha, però no tenen la capacitat de revertir la situació. S’agraeixen els tuits de Pablo Iglesias i Errejón, s’agraeix el tarannà de la Manuela Carmena, s’agraeix la posició editorial d’eldiario.es i de Público. S’agraeix sincerament, però no ens enganyem, a Madrid la vida continua igual. La partida es juga aquí, als nostres carrers i les nostres places. I cal que cridem ben fort que una democràcia que no escolta els ciutadans, que requisa urnes, paperetes i cartells, que prohibeix actes polítics, que intimida mitjans de comunicació, que amenaça el 80% dels nostres alcaldes amb la presó, és una democràcia que ja és morta. El que ens juguem els pròxims dies és només si ens hi quedem dins o si en marxem.
