El dinosaure i l’elefant

“Cuando despertó, el dinosauro todavía estaba allí”, diu el celebèrrim microrelat d’Augusto Monterroso. I sí, quan ens despertem del confinament, el dinosaure del procés encara hi serà. Però al seu costat hi haurà un elefant, un elefant tan gros a l’habitació, que serà impossible d’ignorar: una crisi econòmica que ho condicionarà tot, no només la vida de la gent sinó també l’agenda política.

Impossible predir com es relacionaran entre ells el dinosaure i l’elefant. No sabem si s’alimentaran mútuament o si l’un es menjarà l’altre. Mirant enrere, en la Història trobarem exemples de crisis econòmiques que radicalitzen les posicions polítiques i acceleren processos de canvi o ruptura, però també en trobarem que provoquen una reacció social conservadora: “ara no és moment d’aventures”. Quin model aplicarà a Catalunya? No ho sap ningú.

 

El que és segur és que en la nova etapa que s’obre, només seran rellevants els polítics (i els moviments polítics) que sàpiguen cavalcar el dinosaure i l’elefant alhora, els que millor n’endevinin els vasos comunicants, però també les incompatibilitats. Aquells que entenguin que, de sobte, aquell ciutadà (del Sí o del No) que abans prenia decisions de vot principalment en funció de la seva posició en el conflicte nacional, potser es trobarà triant la papereta que millor el representi com a treballador a l’atur, com a autònom sense clients, o com a petit empresari ofegat per les pèrdues i la manca de tresoreria, encara que la tria de vot sigui per a un partit de l’altre bloc nacional.

Costa de creure que després d’un xoc com el que estem vivint, i sobretot com el que viurem l’endemà del confinament, les coses, en relació al conflicte nacional i democràtic, es quedin allà on eren. Costa de creure que, dins de Catalunya, l’empat 50-50 que arrosseguem des de fa anys no es decanti cap a un dels dos costats. Costa de creure, també, que un govern espanyol endeutat fins les celles i atrapat per la crisi i la necessitat de grans acords amb l’oposició, mantingui la seva agenda de diàleg amb els independentistes. I costa de creure que l’endemà del confinament uns i altres es truquin i diguin: “On ho havíem deixat, això?”. Tot plegat costa tant de creure, que millor que ens preparem perquè passin coses noves. El dinosaure i l’elefant tot just s’acaben de conèixer.

 

Comentaris