Pels volts de Nadal compràvem gomes d’esborrar a l’enorme papereria que hi havia a Portal de l’Àngel, al costat de la Merceria Santa Anna. La iaia ens convidava a fer la xocolata amb xurros al carrer Petritxol, i ens agradaven els carrers plens de llumetes i les gomes d’esborrar. Aquelles dates eren sempre així: hi havia molta gent pels carrers de Ciutat Vella perquè era Nadal, per la fira, per les llums… i jo recordo veure-hi gent somrient.
M’hi he fixat, aquests dies, i la gent que hi ha pels carrers de Ciutat Vella no somriu. No sé quanta gent, de la que camina en processó, sap exactament a quina ciutat està passant uns dies, perquè els aparadors d’Stradivarius, de Zara, de Desigual, de botigues de bambes de luxe, de Bershka i de Mango confonen una mica: Roma?, London?, Lima?… si fa no fa!. Tampoc sé a quanta gent de la ciutat de Barcelona li agrada “baixar al centre” i no reconèixer què hi troba: l'”aquí hi havia la botiga aquella de…” i l'”aquí vivia el Josep, recordes?” els sento molt aquests dies, pels carrers de Ciutat Vella.
Els dimecres a la tarda el meu germà feia un curs a tocar del Palau de la Música, al carrer Sant Pere Més alt amb Via Laietana i la meva mare i jo fèiem temps al mercat de Santa Caterina: em comprava una bosseta d’olives amb gust d’anxova i parlàvem amb les botigueres. Jo encara hi compro, al mercat, però ara ja no hi contracten quasi bé ningú si no parla anglès, i les botigues de paperines de pernil i de pots de fruita tallada comencen a ser més que les botigues on ens preguntem amb la gent com ha anat la setmana i si aquest any ens ha enganxat la grip o no. Em recordo feliç amb la meva bosseta d’olives d’anxova els dimecres a la tarda, perquè el Mercat de Santa Caterina feia barri i a la meva mare i a mi ens agradava just això. No els veig feliços, als senyors i les senyores que parlen anglès i compren fruita tropical a preu d’or posada en pots de plàstic al cor de la ciutat de Barcelona: podrien ser a qualsevol altre lloc del món pagant el mateix or. Segur que no saben, a més, que el barri es diu “Sant Pere”.
Hi ha molts diners, a Ciutat Vella: vull dir que se’n fan molts, de diners, però els veiem poc, la gent que resistim cobrant malament i mal contractada, servint a les terrasses dels bars i pagant lloguers desorbitats. Els veiem poc, que no hi ha súpers on puguem comparar preus i triar. Se’n fan molts, de diners que no sabem on van, ni qui els controla, quan circulen tuc-tucs per les voreres dels carrers carregant turistes xibeca en ma a les vuit del matí pujant de les platges. Se’n fan molts, de diners, amb grups de desenes de persones que no somriuen, que fan fotos a parets que què més dóna de quin segle són, i col·lapsen els carrers donant per descomptat que aquí ja no hi viu ningú.
I no va de romanticisme, aquest text: sinó de vida, d’amor. D’allò que passa quan se’n volen fer molts, de diners, i mica en mica resulta que pesen més que la vida, els somriures, i les gomes d’esborrar d’aquells colors i aquelles formes que només venien a Portal de l’Angel un cop l’any.
Qui va començar a vendre’s, i quan, la ciutat de Barcelona?… ho dic perquè li dec el meu desamor!
