Diner públic d'ús privat

"En la mesura en què creixen els rengles dels anticatalans sistemàtics, s'eleva el nombre dels que sembla que rebin un càstig"

Hi ha dies en què a un poble maltractat, ofès, menystingut, insultat i que sent constantment la bafarada de l'odi dels veïns tal com ens passa als catalans, la vida els dóna alguna petita alegria. Sóc perfectament conscient de que no hauríem de ser mesquins ni alegrar-nos de les ensopegades o afliccions dels qui ens demostren de forma permanent una animadversió tan hostil i profunda. Però al capdavall, és inevitable somriure en veure que són víctimes dels entrebancs que, ells tot sols, s'han guanyat a pols, sovint al marge de la llei.

Per tant, es mereixen que els apliquem aquell proverbi xinès que, traduït al francès, diu "souri à tes ennemis, ça les rend fous". M'estic referint, naturalment, als que han quedat retratats com a destacats delinqüents de la corrupció sistèmica d'una Espanya que en una sola generació han reinstaurat el franquisme sociològic i polític, han recentralitzat l'estat de les autonomies i s'han carregat el model d'una falsa transició que no ha reinstaurat les llibertats previstes ni assegurat un model de convivència viable i acceptable per part d'una classe mitjana en via d'extinció i unes classes populars víctimes d'una injusta i creixent desigualtat. De fins on ha arribat l'espoli practicat per l'insadollable cobdícia dels delinqüents instal·lats a les esferes del poder polític que saquegen les partides dels pressupostos públics, en dóna una idea ben clara el fet que les 20 persones més riques del país acumulin més riquesa que el 14 milions de ciutadans més pobres. I òbviament això és inviable de cara a un futur que ja dóna símptomes d'haver començat.

Entre les satisfaccions que produeix el canvi que ja s'albira, hi ha petites anècdotes que ens causen una lògica satisfacció. Per exemple, les que afecten a personatges sinistres que amb insolent altivesa s'han dedicat a fomentar la retòrica anticatalana més primària. Posem per cas, l'imbecilitat d'aquell portaveu del govern Aznar que, en comentar la petició catalana de seleccions esportives pròpies, va dir allò tan despectiu de que només podíem estar reivindicant una selecció que jugués a les "canicas". Doncs bé, aquell personatge que ara destil·la verí a les tertúlies i que, en tenir un accident i el·ludir la guàrdia urbana, a fi de no passar controls d'alcoholèmia o d'altres substàncies, ja torna a tenir carnet de conduir. Perdonin, però no he pogut evitar de recordar aquell ésser tan primari i de pensar quina cara li hauria quedat en assabentar-se que al campionat mundial de motociclisme, per primera vegada a la història, els tres guanyadors a les diferents categories siguin de la mateixa nacionalitat: la catalana.

És curiós, però, en la mesura en què creixen els rengles dels anticatalans sistemàtics, s'eleva el nombre dels que sembla que rebin un càstig. El cas del Jimènez de Parga que va arribar a presidir aquest Tribunal Constitucional (que es dedica a derogar l'Estatut de Catalunya aprovat al nostre Parlament, en referèndum i també a les Corts Generals de Madrid, després que Alfonso Guerra digués que ell ja li havia "passat el ribot" de la retallada), és un cas ben il·lustratiu. Recordin com sense que tingués cap exigència del guió per a badar la boca, va dir allò tan ben documentat, tan amable i tan exacte de que els catalans érem uns desgraciats, perquè ell i tots els de Granada (Granà, casi nà!) ja tenien fa segles sortidors i fonts d'aigua de llum i de colors, mentre aquí no ens rentàvem ni els caps de setmana. Segur que no es va adonar que parlava del territori musulmà poblat per àrabs i que no va entendre que les fonts de Bohigues a Montjuic no es van poder fer abans d'inventar la il·luminació elèctrica, que en aquells segles allà no hi havia ni Jimènez ni Pargues i que, en aquells segles, fins al 1492 no hi havia ni calendari laboral ni cap de setmana. Queda, doncs, clar que l'odi junt amb la ignorància condueix al ridícul i deixa en evidència els qui durant anys van ser ben acollits a Barcelona i, després mosseguen la mà generosa que els va ajudar a prosperar. Ai, "cuore ingrato"! Quina satisfacció s'experimenta quan el prejudici condueix el teu atacant a la demostració d'una inexcusable ignorància.

Un altre episodi que provoca sens dubte la mateixa reacció és el cas del President d'Extremadura, José Antonio Monago (reduït ara a la condició de "monaguillo") després d'haver insultat a Catalunya en la mateixa línia vitriòlica d'aquell antecessor seu que es deia Rodríguez Ibarra: S'ajunten en aquests cas dos elements que, combinats, ajuden a prosperar: el rendiment electoral dels atacs a Catalunya i el falsejament de les causes de l'atur i el sots desenvolupament propi. Cosa que va permetre a aquest fill d'un guàrdia civil que va exercir la noble professió de bomber, però no garanteix per allò de les idees de bomber que qualifiqui per a governar i exercir amb eficàcia la menys noble professió de polític. Passa, però, que si s'ha fet bandera de la lluita contra la corrupció, resulta particularment penós que t'enxampin en unes irregularitats elementals. I es dóna la fatal coincidència que Monago, quan era senador, va fer en un any i mig (2009 i 2010) 35 viatges a Tenerife a trobar-se en caps de setmana alterns amb la seva amiga veneçolana Olga María Henao. Tot això en vols en 1ª classe que feia passar al Senat sense cap justificació. Ell encara estava casat amb Ana Mª Cordón i una Cambra Territorial com el Senat no té ni pot tenir actuacions que no siguin a la zona de residència dels senadors.

A part que de vegades s'absentava quan s'hauria de votar la millora del finançament a l'Extremadura. Se'n va anar justificant que tenia contractat un creuer per les illes gregues. Curiosament, mentre això passava, la mateixa senyora també rebia quinzenals visites d'un altre diputat del PP per Teruet. En fi, que probablement Monago no tenia present allò que li va dir un dia Zaplana; no te metas tanto con Cataluña ¿quien te crees que paga las peonadas? Potser podríem evocar també les despeses d'uns promotors del turisme balear (govern PP Matas) que van presentar una nota de despeses del Club Rasputin de Moscou, pensant que els salvaria l'alfabet ciríl·lic, però, es clar, la paraula acabada en Putin va donar una pista i, naturalment, un escàndol. I és que encara que un pèl femení pugui estirar més que una maroma de barco, hi ha despeses d'una certa naturalesa que no es poden pagar amb càrrec al pressupost de l'Estat. D'altra banda Esperanza Aguirre hauria de dimitir del seu càrrec en una empresa de "caçatalents" de Barcelona, després d'haver triat com a nº 2 del seu govern un personatge perseguit ara per la justícia per tota mena de possibles delictes de corrupció. I sembla que el seu únic mèrit era el de negociar ajuts al PP amb Spottorno (de la Casa del Rei) i Rato a la CajaMadrid. Granados també va gestionar per ordre de la ministra Mato la col·locació a la Caja d'un amic de Rajoy, mentre el cap de Telefónica que té de col·laboradora la dona de Rajoy també l'han situat a la Caja: Són, per tant, favors recíprocs que causen la reticència a expulsar del partit, ningú que pugui explicar coses i que, concretament, en el cas de Monago, el líder passiu i Don Tancredo, s'hagi mostrat disposat a recolzar l'infractor. Els nivells d'exigència són, per tant, menors que els de l'Institut de l'Empresa Familiar on el cessament dels implicats és automàtic. No com a la CEOE on presumeixen de Codi Ètic, però no fan fóra ningú i el president, després d'arribar al càrrec es va veure agraciat amb cinc places de consells d'administració de participades de La Caixa, entitat que, per cert ha concedit un crèdit per valor de 684.000 euros (serà condonat o ho eren els de la Caixa de Girona?) però d'això ja en parlarem un altre dia, perquè la hipoteca no és d'un piset de senyora estalviadora, sino una mansió de més de 100m. de les antigues pessetes. Vaja, en la línia dels Urdangarín pel que fa a l'allotjament on no es recompensa el gendre i la filla del monarca, sino la "pucelle d'Orlèans", és a dir, la donzella Joana d'Arc que predica des de la puresa, la salvació de la pàtria.

 
 

Comentaris