Remetem-nos als clàssics: “En general, més que descobrir la veritat amb les seves imperfeccions i els seus premonitoris fiascos, allò que volem és conservar-ne la brillant impressió”. Carles Soldevila, el gran periodista i escriptor, parlant fa cinquanta anys, i sense saber-ho, de l’afició catalana a la dimissió retràctil.
En els últims temps, molt Soldevila enllà, uns quants amb tribuna pública s’han aficionat a una manera com qualsevol altra de quantes n’hi ha per mirar de desgastar els fonaments de l’autogovern català. Diuen que el nostre parlament és de fireta, que no pinta ni fa res. I això és fals. Certament, no s’hi fa molt del que podria tirar-se endavant si la nostra autonomia fos la de Portugal, però malauradament aquest no és el cas. Amb tot, déu n’hi do la feina que es podria fer al Parlament si ses senyories estiguessin majoritàriament per la causa. No ens enganyem, doncs. El Parlament no és de fireta. En canvi és ben cert que les dimissions dels nostres polítics sí que ho són. Fireta de la bona. Pur teatre. Impressions que no arriben a brillants però que voldrien ser-ho. Preguntin-li-ho si no al doctor Carretero o al conseller Ernest Maragall.
L’espectacle de la setmana pren el relleu a l’espectacle de fa dues, amb un cordó umbilical que els uneix: les dimissions de mentida, sense res de veritat. Les dimissions interruptus. Renúncies retràctils com les ungles dels gats. Surten quan convé i s’amaguen quan toca fer moixaines. En realitat, doncs, i ara parlem d’aquest tipus de dimissions, mai van ser-hi. Constitueixen purs recursos estilístics al servei de la manufactura del relat polític. Això, entenguin-me, val més pel cas de la crisi del PSC que no pas per la de Reagrupament, que va ser tota una altra cosa, més feréstega.
Però és interessant de tenir presents alhora les dimissions retràctils de Carretero i de Maragall. Bàsicament perquè la primera, mancada totalment d’altaveus mediàtics afins que la descodifiquessin en clau positiva (si és que algú hauria pogut posar-s’hi amb un mínim de convicció), va ser llegida com una astracanada, i punt. La segona, en canvi, només calia veure els TN d’ahir per constatar-ne ràpidament la utilitat al servei del simulacre polític elaborat des del poder. La presentadora ho va dir clar: “El govern tanca la polèmica creada per les paraules del conseller Maragall…”. No “diu que tanca”, ni “escenifica un tancament”, ni “assegura haver tancat…”. Res, que l’ha tancat. Per decret, per a tothom, i punt. Au, i a una altra cosa. Interessant. Per a això serveixen les dimissions retràctils. Com a dimissions en sí mai no surten de l’únic que en teoria podria parir-les: el dimissionari. En canvi, en aquest teatret nostre que ens flagel•la i ens erosiona quotidianament, les dimissions les cuinen al gabinet del dirigent de més alt rang per vestir-lo d’autoritat precisament quan algú l’ha ferit per aquest front. I punt. Per això tal i com venen, les dimissions desapareixen. Fireta de la bona. I tanquem també amb Soldevila: “El teatre agrada però no es sovinteja”. Vés que els nostres polítics no s’estiguin esforçant en dur-nos-hi a diari.
