Cada dia a les tres l’emissió de TVE es parteix en quatre. A l’Espanya castellana es veu el telediario en castellà produït des dels estudis de Madrid. Al País Basc, el telediario és en euskera i des de Bilbao, amb continguts decidits per la redacció basca de TVE. Galícia també produeix el seu telediario, en gallec i des de Santiago de Compostela. El telediario català i en català es fa des de Sant Cugat, un dels centres de producció televisiva més potents del sud d’Europa. A tres quarts de quatre, quan s’acaben els telediarios nacionals, s’emet per a tot l’estat un resum de 20 minuts amb continguts procedents dels quatre centres de producció i narrat per una veu en off. Els espectadors trien la llengua en què volen veure aquest resum.
A les nou de la nit es reprodueix la mateixa rutina. Quatre telediarios simultanis, un per a cada llengua. Ho estableix la Llei de Plurinacionalitat d’Espanya, en el seu capítol de telecomunicacions i audiovisual. En el mateix capítol, la llei obliga TVE i les televisions privades (com a serveis de concessió pública que són) a emetre tot el prime time en desconnexió i amb programació pròpia per a cadascuna de les llengües de l’estat. A més, totes les pel·lícules, documentals, etc, s’ofereixen doblats a les quatre llengües de l’estat. Els ciutadans trien llengua amb el comandament a distància.
En la seva exposició de motius, la Llei Orgànica de Plurinacionalitat d’Espanya (aprovada en el seu moment per PSOE i PP, i per tant protegida davant l’alternança) no només reconeix l’existència de nacions diferents dins de l’estat espanyol, sinó que recorda que l’aparell audiovisual de l’estat està finançat pels impostos de contribuents de llengua i nació diferents de la castellana, cosa que ha de tenir una traducció directa en els continguts de les televisions públiques i de les privades que operen amb llicència pública estatal. “Els operadors televisius públic i privats”, diu en el paràgraf setzè de l’exposició de motius, “no poden donar per fet que s’adrecen a ciutadans amb una única identificació nacional”. Aquest advertiment es concreta en l’articulat de la llei amb, per exemple, l’obligació d’elaborar manuals d’estil específics per als professionals de cada espai lingüístic.
L’enfocament plurinacional que marca la llei, per cert, és especialment intens en els continguts audiovisuals per a nens i nenes, tant els de la graella com els que es vehiculen a través de Youtube i altres plataformes. L’estat espanyol té una preocupació sincera per la transmissió i reproducció de les seves llengües nacionals. Les considera una riquesa, no una molèstia o una anomalia amb la que no hi ha més remei que conviure. I TVE s’ha convertit en un instrument potentíssim al servei de la pluralitat, fins al punt que el seu pressupost s’ha triplicat per poder complir millor la seva missió.
Cal dir, però, que el capítol audiovisual és només un dels dotze capítols en què s’organitza la Llei Orgànica de Plurinacionalitat d’Espanya. El Rei, un dels agents més actius en la defensa de la necessitat d’aquesta llei, va ser molt clar en el seu històric discurs televisiu d’una nit d’octubre: “Espanya és un pacte entre iguals, un estat compartit per quatre nacions, i això s’ha de traduir en tots i cadascun dels aspectes de l’actuació de l’estat. Exigeixo respecte a tots els contribuents, parlin la llengua que parlin i tinguin el sentiment nacional que tinguin”.
Aquest és un article dedicat als professionals de TV3, que són contínuament posats en qüestió per fer la seva feina dins d’un estat que no fa la seva.
