Cert, Espanya té ara un govern interessat (perquè no té més remei, necessita els vots d’ERC) en explorar vies polítiques de solució al conflicte català, però les estructures de l’Estat continuen en guerra oberta contra l’independentisme i, a més, ara tenen un incentiu afegit: sabotejar el govern Sánchez-Iglesias. Els governs són contingents però l’estat roman, i l’estat té una idea clara de com tractar amb els sediciosos, consistent en no deixar-los respirar, saltant-se, si cal, qualsevol principi de proporcionalitat. El procés contra el President Torra, des del TSJC fins al Suprem, passant per la Junta Electoral, és un altre escàndol dins de la cadena d’abusos flagrants de poder que portem vivint des d’octubre de 2017.
Els marcs juridicopolítics són un vestit que es posen les societats, però el vestit del règim del 78 (Constitució+Estatut), acceptat de bon grat i fins i tot amb esperança en el seu moment, s’ha convertit en una camisa de força asfixiant per a Catalunya, perquè no la deixa viure en pau. En pau amb l’Estat i en pau amb ella mateixa. Aquest és el fons de la crisi que vivim, una crisi que amenaça de convertir-se en crònica perquè allà no hi ha (ni se l’espera) la relació de forces per fer canvis estructurals, i aquí no hi ha prou força o prou determinació o prou de les dues coses per deslliurar-se de la camisa de força.
En aquesta columna ja hem escrit que la desobediència institucional té les cames molt curtes i és una trituradora de lideratges polítics, i que per tant probablement només té sentit activar-la en una fase final, de consumació de la ruptura. La desobediència institucional com a cop de gràcia final, no com a estratègia del mentrestant. Aquí en tenim una prova més: tres dies de retard en complir una ordre d’un òrgan administratiu amenacen ara la primera institució de Catalunya, que és la Presidència de la Generalitat. I, segons quina decisió prengui la Mesa dilluns, la segona institució, que és la Presidència del Parlament, seguirà el mateix camí la setmana que ve. Acatar l’ordre del Suprem seria una declaració d’impotència, una derrota desmoralitzadora. Desobeir-la, portaria a una nova escabetxina de polítics independentistes i convertiria en nul·les de ple dret totes les votacions del Ple en què participés el president Torra a partir d’ara, amb la qual cosa el Parlament de Catalunya seria tan digne com inútil. Aquesta és la mena de dilemes de merda als quals hom està abocat quan té al damunt un estat demofòbic i ultranacionalista (i quan no té una brúixola compartida per sortir-ne).
