Recorden Els últims dies de Pompeia? Bé, si és així, i com diu l’anunci, és que ja tenen edat per començar a cuidar-se. Però salut a banda, si tenen present la mítica sèrie, també recordaran els temps en què l’emetien. Anys d’innocència per a servidor. Anys en què a la tele triomfaven cintes d’aquest gènere, pel•lícules de romans com Quo Vadis o Ben-Hur. I d’allà una curiositat infantil molt personal que em va fer anar a raure a can Petroni. De les pel•lícules de romans me’n vaig cansar però d’ell no. Entendran el perquè si els en faig una cita de total actualitat: “L’esperit desitja el que ha perdut”. Parlo de la meva innocència d’aquells anys? No. Parlo d’una certa dignitat de la premsa i de com els seus professionals només cíclicament i selectiva es planyen perquè la classe política els pren el número. La setmana passada vam tenir una nova mostra d’aquesta nostàlgia guadianesca de la dignitat periodística perduda. I és que ara fa uns dies, algunes associacions de premsa, segons uns, i “els periodistes” (tots?), segons uns altres, van protestar perquè el president Francisco Camps va fer una declaració institucional que la mateixa Generalitat valenciana va encarregar-se d’enregistrar, editar i empaquetar a casa dels respectius mitjans.
I jo em pregunto: on eren aquestes associacions ara fa uns pocs mesos? On eren aquestes associacions la passada campanya electoral per les europees quan tant PP com PSOE van dedicar-se a enregistrar, gravar i enviar material editat dels mítings, i les teles van comprar? No em creuen? Només un zapeig ràpid entre els informatius del migdia o del vespre demostrava que les diverses televisions emetien bàsicament les mateixes imatges, això sí, amanides amb els comentaris dels seus respectius presentadors.
On eren aquestes associacions ara fa unes poques setmanes? On eren aquestes associacions de premsa quan el dia de l’adveniment del nou finançament, el president José Montilla i altres van convocar els mitjans per fer declaracions sense admetre preguntes? Oi que les càmeres hi eren de cos present i punt? Què volen aquestes associacions, doncs? Que els periodistes ens convertim en agències d’imatges… segons quan i amb qui?
On eren aquestes associacions ara fa uns pocs dies quan el cap de premsa del ministre Celestino Corbacho va atacar en públic i sense tallar-se ni un pèl un periodista que s’havia atrevit a preguntar sense que li donessin permís?
On és la major part dels temps tota aquesta premsa indignada? O és que només actua a la carta? Tan domesticats ens tenen? O millor, tan domesticats estan els qui s’erigeixen en representants d’uns que compartim col•legi professional amb gent que dedica la seva actuació periodística a rebaixar l’essència d’aquesta santa feina? ¿No serà que com deia Petroni l’esperit desitja el que s’ha fos, i que si només ens dediquem a reclamar la dignitat quan ens convé, els propis periodistes estarem ajudant decididament a allò que alguns ja alerten sobre els últims dies… no de Pompeia sinó de la premsa?
