Dibuixar el futur de Catalunya

"No cal fer cap estudi demoscòpic per intuir que el principal obstacle de l’independentisme és la manca de confiança en l’esdevenidor immediat"

Sempre vivim pendents del futur. L’esdevenidor és l’element que possiblement més condiciona les nostres accions. No som els mateixos si el veiem negre o de color de rosa. A les nacions els passa exactament el mateix, i és així com sempre sentireu als seus dirigents esmerçar-se per intentar dibuixar un demà col.lectiu meravellós. Intueixen que la seva elecció depèn fonamentalment de saber-ho fer.

La sensació d’un futur segur significa estabilitat política i la millor garantia d’assolir la prosperitat i els objectius més ambiciosos. Com anem a Catalunya d’aquestes coses? El nostre drama comença per tenir al capdavant uns elements d’una pobresa dialèctica i conceptual que els impedeix expressar-se amb unes mínimes garanties sobre qualsevol cosa, sigui del present, del passat o del que hagi de venir. Les seves decisions són una caixa de sorpreses. Un dia diuen blanc, l’altre negre i l’endemà no recorden allò que van afirmar. Des del mes de març d’enguany, els catalans assistim astorats a una desfilada de declaracions que ens fan viure amb l’ai al cor les vint-i-quatre hores del dia. Només cal que penseu en les compareixences de Vergès, Budó o Aragonés (per citar-ne només tres) i entendreu les meves paraules.

Si girem una mica la vista enrere, haurem de coincidir que un horitzó mínimament atractiu per a l’independentisme es va acabar a finals d’octubre del 2017 quan els comandaments van abandonar el vaixell. No van dibuixar cap escenari de futur, però nosaltres mateixos ens havíem fet una il.lusió sense cap base real. Tot plegat ens ha dut a un cul de sac polític i anímic del qual no serà fàcil sortir.

No cal fer cap estudi demoscòpic per intuir que el principal obstacle de l’independentisme és la manca de confiança en l’esdevenidor immediat. Cap dels partits parlamentaris que el representen ha sabut descriure amb rigor, i amb un llenguatge clar i precís, com diantre es funda i funciona una nova entitat política com seria l’estat independent de Catalunya. El seu discurs ha estat fet a còpia d’especulacions, suposicions i manca de transparència. A qui pot inspirar confiança aquest capteniment del qui no sap on va?

 

En aquests moments, la prioritat per tal de recuperar l’ànim de la nostra gent radica en generar un discurs independentista directe i entenedor. I no vull dir amb això que anem pregonant que “nosaltres sí que ho farem perquè els que hi ha ara són uns pocapenes”. Amb això només acontentem als amics, però no convencem als que no tenen confiança en un demà que, ara per ara, fa més por que una pedregada. Catalunya ha de ser governada per uns dirigents que contemplin el futur de la Nació en períodes molt més llargs que una legislatura. La seva missió haurà de ser esdevenir portadors d’un missatge que transformi l’actual estat alacaigut dels catalans en un esperit vencedor. Només inspiraran confiança si tenen la traça i l’habilitat dialèctica d’esbossar un objectiu col.lectiu que es guanyi la voluntat dels catalans.

Vulguem o no, en períodes de crisi greu com l’actual, el poble cerca la seguretat de caràcter i capacitat de previsió dels que saben on volen anar i, sense esperar res a canvi, afirmen rotunds: “seguiu-me!”. Si els independentistes entenem això... guanyarem!

 

Comentaris