El procés independentista, amb totes les seves peripècies, aliances, sondejos i tensions, protagonitza la vida política de Catalunya i en bona mesura la d’Espanya. A Catalunya per la densitat i intensitat del debat públic; a Espanya per l’absoluta absència d’aquest. A Catalunya el govern i l’oposició lluiten aferrissadament a favor o en contra del full de ruta de la Generalitat. Amb la diferència que, si aquesta sap cap a on va i articula les mesures en aquest sentit, l’oposició no sabrà què fer perquè depèn de les decisions de Madrid i a Madrid no hi ha ningú.
A aquests efectes, Madrid és avui un espectacle, proper al teatre de l’absurd, ara que el Teatre Español reposa La cantant calba, de Ionesco. Un pantà o bassa de corrupció on abunden els batracis, molts d’ells dirigents i alts càrrecs del partit del govern (al seu torn imputat com a tal) en connivència amb els seus companys del dinàmic sector empresarial. No són els gestors de l’Estat, sinó els seus “captors”, els seus espoliadors. La política espanyola es debat als tribunals i es practica a les presons. Aquí no hi ha programa de govern, ni mesures polítiques, ni, probablement, ideologia. Només hi ha “campi qui pugui”.
L’oposició, en els seus dos grups majoritaris, està més entretinguda a barallar-se mútuament que en formular una alternativa viable al govern de la dreta. El desistiment de funcions és tan patent i irresponsable que el govern confia més en el “caïnisme” de l’esquerra que en el suport de la seva gent per deixar intacta la seva abusiva legislació de la desena legislatura i imposar els seus actuals projectes, quan li passin algun.
En aquestes circumstàncies de buit polític, en referència a Catalunya, Madrid és la torre del “no”. “No és no” al referèndum, ferm acord del PP, Ciutadans i el grup parlamentari del PSOE. Acord ferm i únic, ja que no va més enllà del “no”. Acord de front nacional que no deixa cap escletxa al diàleg.
En aquestes circumstàncies, mentre Junqueras parla del referèndum a Miami, Puigdemont anuncia que farà una nova oferta de negociació a Rajoy amb vista a pactar. Aquestes iniciatives catalanes (com la d’acudir a Madrid a explicar en algun fòrum públic la posició de la Generalitat), són la manera d’actuar de Puigdemont, el seu estil. Sempre ha dit que està disposat a la negociació fins a l’últim minut. I així ho està complint. El que passa és que, fins ara, només ha aconseguit dialogar amb si mateix. És a dir, la nova oferta que s’anuncia és el resultat d’una falta de negociació de l’anterior que, al seu torn, tampoc es va negociar, etc.
Pot semblar inútil mantenir oberta la via del diàleg i la negociació fins al final davant d’algú que no l’accepta perquè parteix de la negació d’allò que es vol negociar. Pot semblar-ho, però no ho és. L’independentisme està molt interessat a demostrar que la independència no és només l’objectiu que desitja sinó també l’única sortida possible en una situació de bloqueig. La diferència és subtil, però no trivial. Hi haurà un referèndum, amb la forma que sigui i, en aquest moment, el que compta són els vots, especialment els d’aquells convençuts ara que l’Estat no deixa més sortida que l’opció entre la submissió i la independència.
Aquest és l’objectiu de mantenir oberta a tota costa la via del diàleg i la negociació: legitimar el “sí” a la independència per la via del bé major i el mal menor al temps. D’aquí també que, a més d’insistir en la via de la negociació, Puigdemont intenti pactar amb els comuns la qüestió del referèndum.
Dialogar fins al final és el deure de tot govern prudent. Sí, però si la Generalitat no aconseguís complir el mandat del Parlament, serà aquest qui haurà de prendre la corresponent decisió en l’ordre que jutgi oportú.
