Torna la possibilitat de la taula de diàleg entre el govern català i l’espanyol. Esquerra i JxC l’acompanyen amb els eslògans habituals: sempre voldrem parlar, el conflicte amb l’estat s’ha de resoldre al voltant d’una taula, hem d’acostar posicions, cal un relator, el nostre partit sempre busca l’acord, pactarem de tu a tu amb l’estat i bla, bla, bla… No poden renovar la cantarella? Que no sàpiguen fer la independència no significa que ens hagin de matar d’avorriment.
A part del tedi que produeixen sempre les seves declaracions, si hom les analitza una mica més enllà del simple titular, veurà que són tan calçasses per fer política com espavilats per mantenir el càrrec. Parlar de pactar de tu a tu amb l’estat quan aquest mai no et reconeixerà la condició de subjecte polític, és no saber l’aeiou de la negociació política. Mai s’ha d’iniciar-ne una (ni política, ni de cap mena) des d’una posició que no sigui de força. On són ara els partits catalans?
Doncs amb unes competències arrabassades sense despentinar-se per part del govern del PSOE i dels “amics” de Podemos, uns presos dels quals ja ningú se’n recorda i que fan jornada laboral en multinacionals, un president a Waterloo oblidat i sense autoritat moral després de restar mut durant gairebé els dos mesos i mig que els catalans queien com mosques i unes arques públiques buides i dependents de Madrid per afrontar la crisi econòmica que ja està aquí. Amb una munició com aquesta, quina negociació volen fer? I abans encara podien cridar als seus comitès de festes majors perquè fessin sortir als catalans al carrer i protestar. Ara, ni això.
Els hem d’exigir que abandonin aquesta idea perquè des de la derrota, la feblesa, i la incompetència només es negocia una cosa: la claudicació. A més a més, són tan maldestres i depenen tant de la nòmina oficial, que els acords als quals puguin arribar només serviran per hipotecar-nos el futur col.lectiu i crear nous obstacles per poder trencar amb Espanya.
Si fossin honestos, haurien de reconèixer la seva veritable posició de debilitat absoluta i acceptar la seva impotència. Però, és clar, fer-ho i mantenir la poltrona, seria una cosa indecent que no tolerarien els seus votants. Tot plegat genera un escenari polític on la mentida és el seu únic salvavides… o “salva nòmines”. Si el nostre gran filòsof Francesc Pujols els hagués conegut, mai no haguera escrit que Catalunya “és o pot ser la pàtria de la veritat”. Hem passat d’aspirar a ser la terra de la veritat, a ser governats per mentiders.
Amb tot, fins avui, podíem anar fent la viu-viu tots plegats perquè la situació no era dramàtica. No veiem la supervivència del nostre poble en perill imminent i l’economia anava rutllant més o menys. Si tens uns euros a la butxaca, sempre es fa més suportable la colonització. No és aquesta ara la percepció que tenim. Sospitem que Espanya aprofitarà la situació per voler donar-nos el cop de gràcia com a nació i deixar-nos pobres com a rates. No és el moment de cap negociació, és el moment de la substitució dels que ens portaran a la rendició.
