La meva àvia navarresa (l’altra era gallega) tenia una frase mítica i especial per a moments crítics: “El movimiento se demuestra andando“. Boníssim. Sempre hi he cregut. És allò de predicar amb l’exemple. És allò, en definitiva, que no fa Mariano Rajoy quan apel·la al diàleg sense moure ni un dit per fer-lo possible. I és allò que en canvi sí que es practica des de les institucions polítiques i des de la societat civil catalana, com ahir vam veure al Parlament en una nova reunió del Pacte Nacional pel Dret a Decidir. Que vols diàleg? Practica’l. Que és difícil i implica posar-s’hi amb persones i col·lectius que pensen diferent? Doncs au. Això és la foto i la reunió d’ahir al Parlament.
Citaré, ara sí i no per via familiar, un gallec il·lustre: el premi Nobel de literatura Camilo José Cela. Va ser senador en les primeres Corts de la transició espanyola, i diu la llegenda que allà Lluís Maria Xirinacs, en veure l’escriptor gallec fer cops de cap, va demanar-li si estava adormit. L’altre, amb tirada a l’exabrupte, contestà que no, que estava dormint. I davant la repregunta de si totes dues coses no eren el mateix, Cela hauria dit: “No, monseñor, son cosas distintas. No es lo mismo estar dormido que estar durmiendo, de la misma manera que no es lo mismo estar jodido que estar jodiendo“. Amb el diàleg passa igual.
Ahir al Parlament, en el marc del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, les nostres màximes institucions i una representació àmplia i ben variada de la societat civil que es mou ens van tornar a dir que el procés cap al dret a decidir és imparable i que no pot fer-se sense diàleg. Ara! Diàleg a moltes bandes. Això no s’enfilarà a quatre cases de senyors importants que ens dialoguin a tots plegats en els seus despatxos o en els dels seus polítics de cambra. Això no va així. No ens volem dialogats, sinó dialogants. Ens hem d’exigir així sempre, però molt especialment en aquest transcendental debat.
En un principi volia titular aquest article “Elogi de Toni Comín”. Perquè el conec poc però el valoro molt. Perquè pensem força diferent en unes quantes coses però no en les essencials. Perquè ahir va ser allà on el PSC va abdicar de nou de la seva gran responsabilitat. Perquè sé que això ni li haurà estat fàcil ni li reportarà gaire res de positiu, més enllà (que no és poc) d’una tranquil·litat d’esperit amb ell i la seva consciència. Però després ho vaig veure clar: no és només en Comín a la mateixa taula que Artur Mas i tot allò que els separa. És també Claudi Alsina i Ernest Maragall. Lluís Tejedor i Xavier Trias. Núria de Gispert i Dolors Camats. Antoni Abad i Pepe Álvarez. I molts altres que hi representaven més de 1.500 entitats. Gent, molta i molt diversa, que a Catalunya demana diàleg i que hi treballa practicant-lo. Gent que no es vol dialogada per altres a les altures, sinó que es reivindica dialogant. Tots ells mereixen reconeixement i elogi per treballar amb fets allò que reclamen.
