Aquesta setmana se celebra un nou aniversari de la Constitució del 78, la que va permetre instaurar la democràcia a Espanya després d’anys, i en la que discrepar de la línia oficial era un delicte. Una constitució que sumava, des del pragmatisme i el possibilisme, tot fent seva la terna diàleg, pacte i urnes.
Els finals de la dècada dels 70 eren anys de tensions, on molts dels protagonistes del canvi que s’albirava possible van viure la guerra del 36 i eren coneixedors en directe de les enormes atrocitats de la Segona Guerra Mundial. Una guerra, com la primera, originada pels europeus, per un conjunt de persones que, la majoria d’elles, volien establir les bases per a una convivència democràtica i en pau passant pàgina d’anys de divisió. D’ells va sorgir la Constitució, probablement la millor possible, atès les critiques que va rebre pels més propers al règim que es volia deixar enrere.
Ara bé, aquella Constitució que ens va permetre assolir la democràcia ja no és valida avui, ja que no s’ajusta a la realitat social de l’Estat, no només perquè el Tribunal Constitucional actual, enormement polititzat, fa una lectura centralista i excloent de les iniciatives dels Parlaments de les nacionalitats que configuren l’Estat, sinó també perquè la seva articulació no considera les noves realitats d’una societat més plural, més global, interconnectada i participativa. La seva articulació no vol que l’exercici democràtic de la ciutadania es limiti a votar en les eleccions parlamentaries, ni que la terna diàleg, pacte i urnes es restringeixi a un diàleg amb restriccions o temàtiques prohibides com el ‘referèndum’, que el pacte esdevingui sols possible si hom accepta el que l’altre vol i que les urnes no puguin ser posades per escoltar la voluntat dels ciutadans sobre temes cabdals del seu futur com és, entre altres, l’expressió del dret d’autodeterminació.
En un escenari on una de les parts, amb la Constitució a la mà, es nega a escoltar i ignora les legítimes reivindicacions d’un poble que va veure com la seva llei principal, l’Estatut, va ser retallat el 28 de juny de 2010, un cop va ser aprovat per la ciutadania i que els màxims representants democràticament escollits han de comparèixer davant els tribunals per haver facilitat, posant les urnes, l’expressió democràtica d’un poble; no és difícil entendre que, per a molts, el dia 6 de desembre no hi hagi gran cosa a celebrar i sigui sols una oportunitat més per exigir diàleg sense limitacions, pacte des de la diversitat i el respecte i urnes perquè els ciutadans ens expressem sobre el futur que és nostre i com volem dissenyar-lo.
Acceptant que tot procés democràtic és “diàleg, pacte i urnes” o “urnes, diàleg i pacte”, la pregunta que es formula és què cal fer quan el diàleg esdevé una quimera i el pacte impossible, perquè un o cadascú d’ells es creu en possessió de la veritat. Sóc dels que creu que cal insistir una i altra vegada en dialogar, carregant-se de raons i identificar escletxes per on teixir pactes, ara bé quan una i altra vegada el diàleg, sempre cosa entre dos o més, esdevé impossible, només queda una solució i és consultar democràticament a la ciutadania i acceptar els seu veredicte. Caldria tenir molt clar que, de la mateixa manera que quan una llei esdevé injusta o obsoleta, cal canviar-la per un altra, cap llei pot impedir posar les urnes, perquè aquestes són l’essència de la democràcia autèntica, aquella que permet desenvolupar les nacions, establir regles que asseguren la coexistència i en el que tots siguin cridats, escoltats i protegits.
