Avui, la presidenta del Parlament de Catalunya Carme Forcadell compareix davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya com a encausada per desobediència i prevaricació per haver permès el debat i la votació de les conclusions de la comissió d’estudi del procés constituent presidida per Lluís Llach. Compareix, en definitiva, perquè a l’Estat espanyol existeix un Tribunal Constitucional que, més enllà de les funcions que li són pròpies, s’ocupa de perseguir les idees i la llibertat del poble català i dels seus màxims representants. No en va, és tan anodí que la segona autoritat del país hagi de comparèixer davant de la Justícia per permetre exercir la democràcia com ho va ser que fa uns mesos ho haguessin de fer el president Artur Mas i les conselleres Irene Rigau i Joana Ortega. Ara bé, una cosa és clara: davant d’aquest nou embat antidemocràtic tornarem a viure una jornada marcada per la unitat. Totes les forces polítiques catalanes que estan a favor de la celebració del referèndum i la ciutadania en general es posaran al costat de la Presidenta. Com ja va succeir amb Mas i les Conselleres, Carme Forcadell també rebrà el suport popular i l’escalf dels màxims dirigents del país. Així doncs, avui el carrer clamarà unitat a favor de la democràcia i en contra de la judicialització d’un procés que en tot moment ha cercat el diàleg.
Aquest diàleg és el que ara ofereix –sense cap mania i a tota hora– el govern espanyol. I és que els populars a Madrid han començat una operació que, segons ells, hauria de poder resoldre el repte català. Enric Millo, com a delegat del govern a Catalunya, i Soraya Saénz de Santamaría, la flamant vicepresidenta responsable de les relacions amb les comunitats autònomes, en són els màxims representants i responsables. Però ai las! Aquest diàleg es produeix de manera absolutament fallida perquè parteix d’un supòsit totalment esbiaixat i parcial: no reconeix els interlocutors i encara menys els dóna la llibertat per a que qualsevol qüestió sigui plantejable. És a dir, el govern espanyol només dialoga sobre el que ell vol i amb qui vol. És com si aquestes converses només estiguessin destinades a poder afirmar que són els independentistes els qui no volen arribar a acords i, així, rentar la cara de la negativa continuada que fins ara ha ofert l’executiu espanyol. Fixin-se quina paradoxa: a la vida normal, i per posar un exemple concret pensin en una parella o en algun conflicte que hagin tingut amb un amic, quan algú afirma que “hem de parlar”, significa que té la capacitat d’identificar que existeix un problema i que cal abordar-lo. L’Estat espanyol fa totalment el contrari, afirma que cal parlar però és incapaç d’assumir que a Catalunya existeix un vuitanta per cent de la població que està reclamant poder decidir a través d’un referèndum. Per tant, és obvi que aquest diàleg està només destinat a esdevenir un parany, a marejar la perdiu i a fer una operació de maquillatge que la ciutadania catalana no s’empassarà.
I precisament per això convé no ser mesells. Durant les properes setmanes l’ambient s’escalfarà i tot indica que el govern espanyol no renunciarà a les seves maneres barroeres d’entendre la solució del que ells anomenen el conflicte català. Així, sembla obvi pensar que els populars intentaran de totes totes que les seves accions legislatives i judicials generin contradiccions entre els independentistes catalans i treballaran per torpedinar el procés des de dins. No ens enganyem! El cas de les fotografies cremades i la detenció dels joves independentistes és part d’aquesta estratègia. Per tant, és vital no caure en el parany, tenir clar que la unitat que avui veurem al carrer convindria mantenir-la davant de tot el que és fonamental per aconseguir l’objectiu preuat: el referèndum i la independència en primera instància, però també els pressupostos per fer-ho possible. Per tant, aquest diàleg que ara proclamen des de Madrid l’haurem d’aplicar internament però de manera que ens ofereixi els èxits desitjats. En fi, espero -i desitjo- que els independentistes serem capaços d’entendre que, malgrat hi hagi formes de lluita diferents, és fonamental articular una àmplia majoria que tingui sentit d’estat i que sàpiga posar el carro davant dels bous, és a dir, la independència abans que els interessos dels partits. Si ho fem així, tot anirà bé!
