Devoradors de llum

"Res produeix més vertigen que la possibilitat que els treballadors de l’ocultació es mostrin disposats a parlar"

En moltes societats democràtiques, el secret pot més que el visible, fins al punt que hem de preguntar-nos, com va fer Norberto Bobbio, hi ha algun secret en el govern democràtic? El cas Villarejo o les "clavegueres de l'Estat" que s'enfonsen en el subsòl de la democràcia permeten endevinar l'existència d'un subgovern. Ningú escapa a la fascinació del secret. Res produeix més vertigen que la possibilitat que els treballadors de l’ocultació es mostrin disposats a parlar. Un exemple el tenim a Itàlia, quan un notable estadista italià, Francesco Cossiga, pressionat per la justícia, va decidir propinar a la república italiana esgotada de tanta foscor, els seus espectaculars "cops de bec" per advertir que podia fer caure a molts. També a Catalunya, el president Jordi Pujol, en seu parlamentària, va advertir "si vas segant la branca d'un arbre, al final cau la branca (...) cauran totes i haurà estat responsabilitat de tots els que han practicat aquest tipus de política".

Els cops de bec de Cossiga van ser declaracions explosives i revelacions ambigües que encara enfosquien més les pràctiques il·legals de l'estat. El mateix Cossiga va quedar atrapat, amb Julio Andreotti, en la "raó d'estat" que va portar a Aldo Moro a ser assassinat per les Brigades Vermelles. Tot un laberint piranesià construït amb insinuacions, soto voce, murmuris, confidències, alteracions subtils de la veritat que ningú pot escoltar. Què li va passar al ministre Pierre Bérégovoy per disparar-se després d’apoderar-se de la pistola del seu guardaespatlles? Una hora més tard, la mort del prestigiós ministre francès de François Mitterrand era plorada pels seus, fins i tot pel mateix Miterrand. El suïcidi va ser provocat per la inquietud i deshonra del polític davant la certesa de saber que un empresari proper revelés l'atribut més pronunciat per descriure a un mal representant en totes les democràcies: "corrupte". El cas Villarejo amb les seves urpes sobre la política catalana per limitar, desinformar, eliminar el factor de l independentisme de la societat ens permet observar  que mai sabrem que és veritat ni tan sols ens adonarem del que és mentida.

 

S'entén per llum la confiança, la responsabilitat, l'ètica, la moral, els principis, l'empatia, la generositat, la privacitat, la democràcia, el fair play i tots els atributs que haurien de ser propis d'un bon polític. És la política del joc brut, on les clavegueres de l'estat són considerades un mal menor necessari que algunes vegades les aigües brutes es desboquen i cal tornar a domesticar amb petites crisis de confiança institucional. No obstant això, la política no ha d'oblidar que el poder invisible, al qual en el seu dia es referia Bobbio, es pot establir des de diferents vies. Pot ser un grup, una secta o una organització que s'infiltra en l'estat i el corromp en benefici propi; pot ser la mateixa administració de l'estat on una sèrie d'alts funcionaris tracen les coordenades de control del poder per canalitzar cap als seus interessos personals; i poden ser els mateixos polítics que se serveixen del seu poder per pastar més poder polític o econòmic basant el seu ascens en l'ocult i impronunciable. En tots els casos, es busca eliminar el destorb d'haver de retre comptes als ciutadans, a les institucions i a l'opinió pública.

Cada nou cas que demostra amb proves que l'Estat es mou en el subterrani, fosc, i abissal (les profunditats extremes) ens porta a comprendre que hi ha gent que creu que no podem suportar la veritat. Sempre hi ha algú disposat a protegir-nos de nosaltres mateixos. Una situació que recorda a l'òpera de Verdi Ballo in maschera en la qual el delicte té lloc a la sala i qui el comet està entre els convidats que ballen emmascarats.

 

Comentaris (1)
Don Nadie Fa 2 mesos
*...en la "raó d'estat" que va portar a Aldo Moro a ser assassinat per les Brigades Vermelles.* Millor dir Gladio?