Deute i Banca

"Si és difícil trobar estats com Rússia que defensin els seus ciutadans de la banca internacional, encara més difícil es trobar estats que defensin els seus ciutadans de la banca interna"

El capitalisme se suposa que ha de funcionar amb capital, estalvis, com a motor de noves inversions. El sistema actual esta basat en deute.

Les tres grans religions monoteistes ens porten l'advertència sobre el deute que, a través dels segles, els homes antics feren a les generacions a venir. En el cas cristià, la qualificació d'usura de tot deute, en el has hebraic l'any del jubileu, que se celebrava cada set anys, cancel·lava tots els deutes mantenint així el negoci bancari en un terreny limitat, mantenint la llibertat dels ciutadans i evitant el que realment es pot qualificar d'usura: la pèrdua de la llibertat i sobirania d'un individu per culpa d'un deute.

Com a liberal crec com tants altres han cregut al llarg de la historia que cada home és un rei i que tal i com els països poden sobiranament repudiar un deute, els individus poden sobiranament fer el mateix. La possibilitat d'un impagat rau al centre del negoci bancari i la pròpia naturalesa del negoci és la correcta evaluació de les possibilitats de que tal impagat succeeixi. Per això la típica "pond shop" és demana el "collateral" per avançat. En certa manera, són un negoci més honest que el típic banc de la cantonada.

Els bancs però, pretenen rebutjar infantilment a la possibilitat d'un impagat. Pretenen que si un individu deixa, per exemple, de pagar la hipoteca no només el banc és quedi amb la casa (el "collateral") sinó que convencen els governs de que passin lleis que els permetin desafiar les lleis del seu negoci i continuar cobrant-se el deute a les futures nòmines de l'individu de l'exemple. I quan els governs permeten tal ultratge, hem arribat al paradís de la banca. Una font de beneficis inacabable i un negoci sense risc. Usura. La lliura de carn.

En el cas d'estats sencers, la cosa no varia. Els EUA han bastit el seu imperi modern basant-se en el deute tal i com ens han explicat els llibres de John Perkins. Hi han països que han sucumbit a l'estafa com Equador, Argentina i tota la resta del tercer món i n'hi ha d'altres que han defensat la seva sobirania com ho feu Rússia al seu moment. Deixà de pagar als seus deutors, els hi deixà molt clar que no cobrarien i punt.

Els qui deixaren diners a Rússia han de culpar-se a si mateixos. El fet que Rússia tingués la possibilitat de rebutjar el seu deute com a país sobirà que és i només necessités la voluntat de fer-ho hauria d'haver afectat la capacitat de crèdit de Rússia. En altres paraules, no els hi haurien d'haver deixat ni cinc. I no és difícil de justificar el rebuig d'un deute per part d'un estat. Tots els estats hi tenen dret ja que la generació que pagarà el deute és sempre diferent a la que el demana. La única conseqüencia al no pagament d'un deute per part d'un estat hauria de ser la disminució de la futura capacitat de crèdit. Per raons òbvies.

Si és difícil trobar estats com Rússia que defensin els seus ciutadans de la banca internacional, encara més difícil es trobar estats que defensin els seus ciutadans de la banca interna. Als EUA tradicionalment pots tornar les claus al banc i dir-los que es confitin la hipoteca. Malauradament això ja està canviant. El "Collateral" és l'únic a que el banc hauria de poder posar les mans. La seva sola feina és evaluar-ne el valor. És incomprensible que es donin crèdits de més de del 100% de l'aval. Tal i com ho veig, si un banc és prou incompetent com per donar una hipoteca pel 120% del valor del pis, hauries de poder enterrar el 20% restant sota terra i declarar-te en bancarrota personal.

I llavors ve la propaganda. La propaganda eterna repetint un i altre cop que el manteniment del sector bancari és fonamental per a l'economia d'una societat. Per portar tota una societat a l'esclavitud abans s'havia sotmetre-la físicament. Avui en dia la mateixa societat pot ser "bullshitted" a tal condició.

 
 

Comentaris