1. Això ho canviarà tot. Segurament, aquesta crisi serà la culminació de canvis que es gestaven des de fa anys. La vida física, el contacte, serà cada cop menys habitual en les relacions laborals.
2. Serà cíclic. Perquè l’any que ve, o l’altre, o l’altre, apareixerà una grip nova i actuarem de la mateixa manera. Fins fa uns anys, l’actitud era moderada, fins i tot passiva. A partir d’ara, les societats reaccionaran amb urgència i pànic a cada nova mutació del virus. Això d’aquest any serà la norma.
3. La civilització és fràgil. Amb el nivell de por apropiat ens comportem de manera egoista i irracional. Amb una mica més de por acceptem (i demanem) que l’exèrcit ens tanqui a casa i ens prohibeixi sortir al carrer.
4. Hi ha pors atàviques que pensàvem, equivocadament, que l’ésser humà havia extirpat de la seva codificació genètica. Seguim sent micos espantats que només es mouen amb arrogància en l’entorn de falsa seguretat que ens dona la civilització actual. Si aquest tel cau, tornem a reaccionar com ho fa un ximpanzé quan troba menjar a la jungla.
5. Els governs no són de fiar. Al menys per aquestes latituds. Responen a interessos i exigències pròpies. El gran leviatan de Hobbes no té com a objectiu el benestar de la societat sinó l’acompliment d’agendes particulars de líders i partits.
6. La gestió quotidiana ja no forma part de la política espanyola. El dia a dia dels ciutadans és un afegit. En realitat, la política espanyola s’ha perdut en els temes transcendents i ha descuidat greument els quotidians. Fins i tot els jutges o la policia (elements mecànics i instrumentals al servei del ciutadà) han esdevingut peces èpiques d’una mena d’epopeia que protagonitzen els partits espanyols. Una lluita acarnissada per la propietat de la idea d’Espanya. L’única cosa que, fins ara, dona resultats electorals.
7. Bona prova d’aquesta barbaritat pre-moderna és l’ús de crides patriòtiques en el marc d’una gestió que és purament científica i mèdica. S’apel·la, també des de la Moncloa, a una mena d’orgull patriòtic com si això fos un element més en la lluita per frenar el virus.
8. Les xarxes socials han arribat al seu pinacle, a la consolidació definitiva en una societat que viu aïllada. Les xarxes socials han bombardejat el fenomen de manera polièdrica. S’ha generat un entorn paral·lel que ha incentivat la por, distret l’atenció, confós la informació i entretingut sense cap objectiu. Un entorn danyí. Mai abans no havia rebut tanta quantitat de brossa innecessària a WhatsApp.
9. Ens costa relativitzar els problemes. La xifra de morts i afectats no es posa en context comparant-la amb la xifra de morts i afectats de la grip estacional, per exemple. Es dona com una dada absoluta, sense marc conceptual, i esdevé similar al recompte de víctimes d’un atac terrorista, quan no té res a veure.
10. Ens costa gaudir de les coses més satisfactòries. Estar a casa amb la família, amb la gent a qui literalment hem triat per passar la vida. És un regal en la majoria de casos. M’escandalitza veure la quantitat de persones que busquen, demanen i proposen evasions virtuals.
