L’11 de març de 2004 va córrer la veu que per informar-se sobre els atemptats de Madrid la millor eina era la premsa estrangera, no ibèrica vaja. Sovint passa amb les noves tecnologies que els més mal informats sobre un fet són aquells que l’estan vivint al moment i “in situ”, mentre la gent de la resta del món té totes les eines a l’abast per estar informada. Aquest no va ser el cas, la premsa espanyola s’havia deixat enganyar (com l’exdirector d’el Periódico Antonio Franco ha reconegut amb una astoradora panxa contenta diverses vegades) per un Aznar obsessionat amb què no se sabés abans de les eleccions que els atemptats eren obra d’islamistes radicals. L’actual president del govern espanyol Zapatero, directe beneficiat d’aquell desastre, ho va qualificar a la seva compareixença davant la comissió de diputats del 11-M com “un engaño masivo” i ho va repetir diverses vegades amb les mateixes paraules per si no ho havíem entès a la primera.
Com de “engaño masivo” també podem qualificar la immensa mentida amb la qual Zapatero va submergir Espanya fins fa un any respecte la crisi econòmica, mentida també desmentida per poc que es llegís premsa estrangera (tret de la italiana, que encara que costi de creure posa Zapatero com a exemple d’esquerra seriosa). A youtube corren diversos vídeos on Zapatero es vanagloria de tenir l’economia més forta i que més llocs de treball crea. Bé, ara ja és vox-populi que a més de campiona de futbol Espanya és també la campiona europea de destrucció de llocs de treball, amb un 17,4% d’atur i amb previsions d’arribar al 20% l’any que ve (a Catalunya ara estem al 16,2%). Els profetes més catastrofistes arriben a parlar d’un 30% anys a venir. Europa en va plena, i els altres continents també, el Wall Street Journal es preguntava com pot haver tingut Zapatero un 1 de maig tan tranquil (o amb no més problemes que altres anys) amb la situació econòmica actual. Que els espanyols ja estan acostumats a l’atur, que les famílies hi són per ajudar-se o que de moment s’han destruït llocs precaris i que ara bé quan començaran a desaparèixer feines que es consideraven “estables” són alguns dels motius que troba el “Journal” a un 1 de maig tan tranquil. L’autèntic motiu? Zapatero és un especialista dels “desviaments d’atenció”(conjunt de fets heterogenis i globus sonda que no serveixen per a res tret de tenir el personal entretingut parlant-ne mentre els caps de brot de la Moncloa pensen el proper bluff: llei de l’abort, retirada de tropes de Kosovo, llei de la memòria històrica, eutanàsia, vot dels immigrants, el vestit de Carme Chacón a la Pasqua militar… coses sobre les quals el PSOE no creu ni falta que fa però serveixen per sortir del pas). L’última gran mega-mentida (copiada per José Zaragoza, molt hàbil ell) és que la crisi ve de fora i el govern espanyol (i la Generalitat, afegeix Zaragoza) no hi pot fer res, només capejar el temporal: perquè si ve de fora i no és culpa dels governants espanyols a Espanya és on l’atur ha pujat més? Alguna cosa s’haurà fet malament per ser el lloc on més mal farà aquesta crisi de tot Europa.
Però no només de les manifestacions del dia del treballador viu l’analista polític, algú també va crear una cosa que es deien enquestes, i ara per primer cop en molt de temps donen la victòria al PP. Un PP que va arrasar a Galícia i previsiblement ho farà a les eleccions europees malgrat els intents desesperats de la premsa socialista madrilenya de destapar escàndols estrambòtics basats en trucades telefòniques i sastres que no saben el que es diuen. Un PP sense lideratge i tant anti-catalanista com sempre però que és l’única alternativa per l’espanyol mig de la Meseta que està cansat de tanta tonteria. Zapatero encara té 3 anys de coll per anar fent malabarismes, anar canviant de ministres i retirant i posant tropes d’un lloc a un altre. Ara mateix per exemple gràcies a la il.legalització de Batasuna el PSOE ja governa a Euskadi i estarem entretinguts canviant els mapes del temps del canal autonòmic basc i marejant la perdiu amb l’idioma que s’ha de parlar a les ikastoles. Almenys uns quans dies, després qui sap.
