Un dels més grans i greus perills que afronta l’independentisme és el d’acabar com un moviment folklòric de cap de setmana on el de menys sigui l’objectiu de la independència i, el de més, gaudir d’actes de lleure o d’esbarjo, suposadament reivindicatius i ben estèrils en la pràctica. I tot plegat, per recordar un seguit d’injustícies unionistes i, així poder-nos sentir bé amb la consciència, aixecar els ànims, viure en l’autoengany que no és poc en els temps que corren o el que s’escaigui per un suposat propòsit noble.
I és que com que els nostres polítics i els seus assessors i gurus no saben què fer amb tot aquesta història de la independència, car la majoria d’ells pensaven i anhelaven que el producte venia amb caducitat inclosa, s’empesquen des de fa un temps en fer escalar cims de muntanyes, organitzar curses ciclistes o atlètiques a les presons, admirar castells o qui sap si d’aquí quatre dies veiem colles sardanistes al so de la Santa Espina envoltant els centres penitenciaris amb presència de presos polítics catalans. En definitiva, tot s’hi val alhora de cercar o inventar subterfugis que justifiquin la seva nul·litat i evitar parlar del què ara toca que no és altra cosa que com i quan fer l’Estat català.
Després de tot el que hem viscut aquests darrers anys, amb amenaces i desqualificacions de tota mena, exilis i presons i violències desfermades envers una població indefensa però convençuda de la raó de la seva causa, ara el que toca per alguns molt mal intencionats és fer notar sense que es vegi, el seu malèfic propòsit que la independència no és possible i que cal tornar pels viaranys de la dita “normalitat” política de dretes i esquerres, com si a casa nostra no hi hagués, abans que les ideològiques, un problema nacional i democràtic, per aquest ordre, irresolt i de primer ordre. L’excusa d’antuvi preparada, i de molt mal pagador, “del poble no ens ha seguit” no els ha sortit del tot bé i ara necessiten nous relats, com és el de la falsa fractura social o la negativa europea, per justificar el preu de la seva gens virtuosa claudicació.
Per tot aquest propòsit desnacionalitzador, els cal primerament desviar l’atenció de la qüestió principal que és la independència, i així parlar-nos d’ampliar majories, de drets humans, de la república a Espanya –realment ens hem de preocupar pel sistema polític dels espanyols?-, de pactes amb la fiscalia, de nous referèndums, o fins i tot i més capciosament i subtil, d’un nou estatut d’autonomia. La menjadora és poderosa i, aquí hi ha massa teca com per deixar-se-la perdre per una quimera com la independència, ideada per quatre caps calents, segons el seu llenguatge i filosofia de vida. La seva manca d’ètica, tan sols és comparable amb una incapacitat professional i estratègica manifesta, i aquesta, no ho passem per alt, és la nostra gran sort.
Un líder com Jordi Pujol en repetides ocasions va utilitzar el poble català pel seu benefici personal i polític; sense justificar Pujol, ell ho podia fer perquè coneixia Catalunya i tenia autoritat sobre els catalans de la seva època. Els polítics d’ara ni coneixen el país i menys encara tenen l’autoritat necessària per conduir el nostre poble cap a on els convingui. Aquesta és una altra sort, una sort negativa, però sort en definitiva. Avui som molt més immunes que ahir a la manipulació política i social, però encara ens queda un llarg camí per recórrer si del que es tracta és de construir nous lideratges, de veres efectius, que omplin el buit que s’està produint en el si de l’independentisme i, òbviament, si el que volem és veure la independència.
Acabo dient que tinc molt respecte i admiració per tanta gent que es mobilitza per tantes i variades activitats per la independència i, com no pot ser menys, pels presos i els exiliats, llurs famílies i el conjunt del país. No fer-ho seria cruel i mesquí: però tan com valoro els seus esforços i anhels, el seu coratge i solidaritat, sento i percebo una utilització injusta i innoble que frivolitza tantes i variades reivindicacions. I que per postres, en res beneficia ni resol les dues grans causes, sempre vinculades, que ens afecten: la nostra llibertat com a poble i la llibertat d’aquells que avui són empresonats o resten lluny de la seva pàtria. I així com ho penso, ho he escrit.
