És una cosa molt nostrada de l’independentisme detectar, subratllar, enaltir, lamentar i flagel·lar qualsevol mostra de divisió interna. I segurament deu ser una cosa positiva tenir aquest zel amb l’autocrítica. Ja és qüestió de cadascú jutjar els límits d’aquesta autocrítica i, sobretot, la seva utilitat tant per arribar al seu objectiu com per allò d’eixamplar la base.
El cas és que aquesta debilitat cap al tremendisme de la desunió i la permanent imminència d’un cisma que sempre s’acaba reconduïnt, a vegades fa perdre la noció que de divisió també n’hi ha entre l’unionisme. I ser-ne conscient també pot esdevenir útil tant per no caure en la desmoralització cíclica com –sobretot- afrontar el conflicte polític. De fet, això segon és el realment interessant perquè allò del mal de molts, conhort de bojos acaba resultant estèril.
Els dos màxims moments de cohesió interna a cada bloc va ser l’1 d’octubre entre el sobiranisme i el 27 d’octubre entre l’unionisme. El referèndum va evidenciar una unitat d’acció que va sobrepassar partits fins el punt que seria impossible discernir a quina formació votava la persona que tenies davant fent cua. Per contra, l’aplicació del 155 també va mostrar la solidesa entre PP, PSOE i Ciutadans. Però a partir d’aquelles dues dates alguna cosa es va esquerdar a banda i banda. En l’independentisme és evident, està explicat del dret i del revés i sovint –fins i tot- se n’ha fet apologia. Però… i entre les files unionistes?
Vejam: la principal línia divisòria entre unionistes és sobre quina medicina s’ha d’utilitzar per curar la carpeta catalana. El PSOE proposa distensió i negociació política (limitada) mentre que el PP i Ciutadans continuen sent partidaris del xarop d’estopa, el 155. És a dir, uns pretenen vèncer i els altres convèncer. És, sens dubte, una diferència notable que pot ser una oportunitat per introduir una falca que eixampli aquesta divisió.
L’arribada de Pedro Sánchez a la presidència espanyola via moció de censura no ha fet més que tibar aquestes relacions entre partits unionistes i de fet, com es pot comprovar, l’oposició espanyola ha engegat una operació de setge polític contra la Moncloa. Aquest assetjament contra el president és d’una duresa que si passés amb Quim Torra per part d’ERC o de la CUP suposaria, com a poc, una pausa en el procés cap a la independència.
Però a més d’aquesta desunió vertebral a l’unionisme també n’hi ha més a mida que acostem el zoom. La batalla entre PP i Ciutadans per l’espai del centre-dreta, dreta, dreta-dreta, dreta extrema i Vox és feréstega i res a veure amb les pugnes que hi ha entre formacions independentistes per un mateix espai ideològic.
I a això cal sumar-hi les discrepàncies internes, portes endins de cada partit. Tot i que la presidència de Sánchez ha aportat cohesió al PSOE, la batalla soterrada entre ell i Susana Díaz continua latent. Qualsevol indici de concessió cap a l’independentisme reactivarà aquesta tensió i més tenint en compte que, segurament aquest any, hi haurà eleccions andaluses. Això pot posar en entredit i limitar encara més qualsevol capacitat política de negociació de Sánchez i evidenciaria que, més tova o més dura, l’estat és a hores d’ara una paret contra l’autodeterminació de Catalunya.
El PP continua trinxat malgrat l’ascens d’un Pablo Casado que també està qüestionat per l’afer dels màsters. No pas per una qüestió ètica sinó tàctica: barons del partit temen que sigui un candidat amb peus de fang vulnerable a qualsevol portada sobre els seus controvertits estudis. I dins del PP també hi ha sensibilitats diferents sobre la duresa amb la que es presenta davant la societat espanyola. En aquest sentit, el president gallec Alberto Núñez-Feijoo encapçala la corrent partidària d’allunyar-se de les maneres de fer de Ciutadans.
Però és que al partit taronja, el que podria oferir una imatge de més unitat a ulls de tothom, comença també a deixar entreveure estries sobretot després del fora de joc en què ha quedat després de la moció de censura. Hi ha dirigents que qüestionen la voracitat d’Albert Rivera i, per extensió, l’estratègia d’assalt al poder. De moment no han aflorat en públic però sí que contrasta l’eterna cursa de Rivera amb altres dirigents territorials, com Inés Arrimadas o Begoña Villacís, capaços de guanyar eleccions. I en el cas de Ciutadans caldrà veure també l’efecte Manuel Valls. El candidat a l’alcaldia de Barcelona ha començat el joc malabar de fer veure que no és només el cap de llista de Ciutadans quan, de fet, és l’únic partit que li ha donat suport a la seva plataforma. És, certament, un experiment de laboratori polític i el seu èxit o fracàs assenyalarà la línia a seguir els pròxims mesos.
Aquesta és la radiografia, sui generis, ho sé, de l’unionisme. Ara només cal agafar-la i fer l’exercici de què passaria si aquest joc de trons de l’unionisme estigués en camp independentista.
