Dues setmanes sense fer l’article dels dijous, enfangat amb el coronavirus cada dia i totes les hores de la setmana, permeten anar pensant en l’endemà del coronavirus. Com tothom, si fa o no fa. Sobrevivint al dia a dia. Intentant imaginar en quina mena de món ens despertarem quan sortim del malson.
Serà duríssim al principi. Qui no ho vegi a venir… Però és també una oportunitat per rebrotar, per canviar, per millorar. Després de passar-les de tots colors, que és el que està a l’horitzó. Lliçons de vida, a hòsties. Però boníssimes lliçons per al futur.
Si tornem allà on érem, si tornem enrere, ens mereixem que ens caigui el cel al damunt dels nostres caps. El coronavirus és la II Guerra Mundial d’aquestes generacions, l’oportunitat de construir un món millor sobre el desastre.
Per exemple, a veure qui és el caradura que gosa afirmar que no hi ha res com les receptes neoliberals per millorar la vida de la gent. Ara es veu clar: les retallades eren una condemna ajornada, la garantia segura d’un país incapaç de respondre a un repte titànic. Ni a molts altres reptes quotidians.
Un bon país necessita un sector públic fort i eficient, i tota la resta són punyetes i estafes ideològiques i econòmiques. Quan arriba el tsunami, tot són lamentacions, però ja és tard. Fa anys que ens prenen el pèl, que ens arruïnen, que ens estafen, que ens deixen desprotegits. La de boníssims negocis que s’han fet a força de vendre’ns les falses bondats del mercat lliure i totes aquestes mandangues.
Ara és evident: l’Estat estava i està despullat. En pilota picada.
Per no parlar de la Generalitat, que entre les retallades dels temps de Mas i Rajoy i el desballestament del procés i l’estocada final del 155, és una administració zombi.
Com en aquell conte tan tòpic, milers de vegades repetit: el rei anava despullat. I aquí anem despullats l’Estat, el rei, la Generalitat… i nosaltres.
L’Estat centralista, perquè això és el que porta a l’ADN, s’ha revelat espectacularment ineficient. Catastròfic, seria la paraula. Per això necessiten fer rodes de premsa amb militars, per impressionar i dissimular. El que els funciona, realment, és el circ de «florentinos» al Bernabéu, amb factures que paguem tots.
Entre nosaltres i el caos no hi ha un Estat.
Hi ha la gent, les bones coses que funcionen i que més aviat van per lliure, per sort, i no esperant decisions centralitzades a Madrid o a Barcelona. Entre elles, els ajuntaments, tot i els seus limitadíssims recursos. Les xarxes funcionen millor que les piràmides. La solidaritat és millor que l’egoisme. Això forma part de la lliçó, està disponible per a tothom qui vulgui entendre-ho.
L’Estat espanyol, del qual forma part la Generalitat, ens agradi o no, estava i està despullat i s’ha afeblit conscientment, irresponsablement, al llarg de la darrera dècada. Tant, que és absolutament virtual. Un holograma. Una fantasia. Cert, acompanyada de policies, militars i tota la casta judicial, però fantasia.
Caurà el dia que ens el deixem de creure. No estic cridant a cap revolta, només a la lucidesa. Cadascú tria creure’s el conte que més li agrada. I quan desperta es troba la realitat que aquell conte amagava.
Dit més clar: entre la resposta de l’Estat francès o alemany a la crisi i la de l’Estat espanyol, Generalitat inclosa, hi ha anys llum de distància.
Per alguna cosa serà. Que diferent seria una Catalunya independent, en una xarxa europea, sense creure’s massa la fantasia del conte europeu, amb un Estat com el francès. Això no es fa canviant-li el nom a la Generalitat, ni va de banderes, ni de fer el logo de la república. Va d’un Estat seriós, d’un paraigua contra les tempestes, d’una eina de solidaritat i de progrés. No despullada com l’Espanya i la Catalunya del coronavirus. Una eina nostra, no seva. El futur anirà d’això o no serà futur, sinó passat.
