Confesso que a mi, personalment, el que digui el rei d’Espanya m’interessa tant com el que pugui dir el rei de la selva. I si, per alguna raó, em veiés en l’obligació d’establir un ordre d’interès entre tots dos, no dubtaria a escollir el segon. Bàsicament, perquè penso que aquest diu molt més en només sis segons, en els films de la Metro, que no pas el primer en tots els seus discursos habituals. De fet, a diferència del que passa amb el rei d’Espanya, no conec ningú que s’hagi adormit mai escoltant el rei de la selva. Per això m’estranya que el rei d’Espanya, en comptes de tenir-lo com a referent, hagi optat pel lloro. El lloro és un animal molt digne, no hi ha dubte, però és obvi que, en prestància, perd molt comparat amb el rei de la selva. Ho dic, perquè veig que el rei d’Espanya repeteix dia rere dia un conjunt de frases inconnexes sense cap valor intel·lectual.
Diu el rei d’Espanya: “No és admissible apel·lar a una suposada democràcia per damunt del Dret, atès que sense el respecte a les lleis no existeix ni convivència ni democràcia, sinó inseguretat, arbitrarietat i, en definitiva, trencament dels principis morals i cívics de la societat”. És una frase llarga, sens dubte. Però tan llarga com buida. És una d’aquelles frases que es construeixen introduint-hi diverses paraules eufòniques, paraules que fan sempre de bon escoltar, com ara “democràcia”, “dret”, “lleis”, “respecte”, “convivència”, “principis morals”, “principis cívics”…, després es barregen bé i, a partir d’aquí, com si fos un Manhattan o un Tom Collins, només cal remoure i servir-les. Però és clar, la frase continua essent tan buida com el cap d’un mort del segle XVIII; com el cap de Felip V de Castella, per exemple, aquell Borbó que dóna nom als vàters de Catalunya. Les coses, tanmateix, són justament al contrari del que diu el rei d’Espanya.
La llei, diguem-ho clar, és el pretext que fa servir l’injust per imposar la seva voluntat. Per a l’injust, la llei ho és tot. No li importa que la seva llei sigui injusta, no li importa que la seva llei esclafi els valors democràtics, no li importa que la seva llei violi els drets humans. “La llei és la llei”, repeteix com un lloro sense adonar-se que no pas per molt repetir aquesta expressió deixarà de ser una de les més estúpides que hom pot dir quan no sap què dir.
No és la democràcia, el que s’ha de subordinar al Dret, senyor rei d’Espanya. És el Dret, el que s’ha de subordinar a la democràcia. De lleis en té tothom. També en tenia aquell assassí, de nom Francisco Franco, amic del seu pare. I, ves quines coses, el 22 de juliol de 1969, quan vostè ja havia nascut, el seu pare va jurar fidelitat a aquelles lleis. Unes lleis feixistes. I ho va tornar a fer el 22 de novembre de 1975. Aquestes van ser les seves paraules: “Juro por Dios y sobre los santos evangelios, cumplir las Leyes Fundamentales y guardar lealtad a los Principios del Movimiento Nacional”.
I què era el Movimiento Nacional, senyor rei d’Espanya? Doncs era l’aplec de forces polítiques vinculades al cop d’Estat del 18 de juliol de 1936, finalment concentrades en la Falange Española. La mateixa Falange que avui desfila en les manifestacions al costat dels seus germans ideològics Vox, PP i Ciudadanos. I quin era, per cert, el fonament suprem d’aquelles lleis feixistes? La “Unidad de España”. El mateix valor suprem de la Falange actual i, per descomptat, de Vox, de Ciudadanos, del Partit Popular i del Partit Socialista. Exactament el mateix principi totalitari sobre el qual l’Estat espanyol ha construït una repugnant, vergonyosa i feixista fal·làcia per tal d’empresonar persones innocents, persones radicalment democràtiques, persones que constituïen la meitat del govern de Catalunya –l’altra meitat és a l’exili– i conduir-les a un judici-farsa, un judici-inquisitorial, una mascarada franquista que ha topat amb els fonaments democràtics de Bèlgica, Alemanya, Suïssa i el Regne Unit i que demostra que l’Estat espanyol, si bé ha après a pronunciar el mot “democràcia” –perquè no li ha quedat més remei–, continua sense saber què significa.
Cap llei d’aquest món, cap ni una, no té cap valor si no és justa. El fonament de la democràcia no és el Dret, el fonament de la democràcia és la Justícia. I sense justícia, cap llei no és legítima. Sense justícia, cap Estat no està legitimat per imposar el compliment de la seva llei. Una pregunta que acostumo a fer al públic en les meves conferències és què triarien si haguessin d’escollir entre viure en una societat justa o en una societat legal. I sempre, invariablement, tothom respon que escolliria la societat justa. Certament, la condició humana és com és i necessita lleis. Però només han de ser respectades les lleis justes. Les lleis injustes han de ser transgredides per salvaguardar justament els valors democràtics, altrament el qui s’hi sotmet n’esdevé còmplice. És per aquest motiu, doncs, que mai la democràcia s’ha de subordinar al Dret. Mai! Atès que allò que altera la “convivència”, allò que crea “inseguretat i arbitrarietat”, allò, en definitiva, que “trenca els principis morals i cívics de la societat” és la injustícia feta llei. El dret a l’autodeterminació és un dret humà bàsic que cap llei, cap constitució, cap marc legal no pot negar sense violar un dels fonaments cabdals de la justícia: el dret al lliure albir de tots els pobles de la terra.
No és estrany, per tant, que l’Estat espanyol subordini la democràcia a la llei, i que, en nom d’aquesta llei, persegueixi les persones que, fent ús dels seus drets democràtics, es neguen a sotmetre’s a un poder fonamentat en la injustícia. L’Estat espanyol, l’Estat de PSOE-PP-Ciudadanos-Vox, l’Estat que aquests dies està jutjant un grup de demòcrates catalans sota l’acusació d’haver posat les urnes al servei de la ciutadania, és el mateix Estat que mai no ha volgut jutjar el feixisme i els seus crims. Pobre rei d’Espanya, és el rei despullat. Com el seu Estat.
