Després de la V, la I d'Independència

"No hi ha dret social més important i transcendent que el de la llibertat"

La V ja és història, en el sentit més positiu del terme. La V ja és la manifestació –concentració, en aquest cas– més multitudinària que s'ha fet mai a Europa en defensa d'uns drets nacionals trepitjats per un altre país. Enrere queden les de les diades del 2013 –Via Catalana– i del 2012 –"Catalunya, nou Estat d'Europa"–, i també la del 10 de juliol de 2010 –"Som una nació, nosaltres decidim"–, la de l'1 de desembre de 2007 –"Som una nació i diem prou!"– i la del 18 de febrer de 2006 –"Som una nació".

L'any 2010, al Singular, vaig escriure que els catalans estem doctorats en manifestacions, perquè és innegable que freguem la perfecció organitzativa. Només cal reflexionar sobre l'esforç que suposa treure tantíssima gent al carrer i concentrar-la en un espai delimitat per veure'n la complexitat. Si la Via Catalana ja va requerir un esforç titànic, el de la V d'enguany ha estat indescriptible, ja que calia que es veiessin les quatre barres des de l'aire, especialment en el minut 17:14. Però aquest esforç ha estat premiat amb un èxit apoteòsic. Èxit d'organització, èxit de participació i èxit de repercussió. El primer, és mèrit de l'ANC i d'Òmnium Cultural; el segon, és mèrit de la societat catalana en general; i el tercer, és conseqüència directa dels altres dos, com ho demostra l'interès que ha despertat en els cinc continents.

Tanmateix, com dic, això ja és història. Aquest cim ja l'hem fet. Podem dedicar uns dies a felicitar-nos-en i a cercar veus que ens confirmin que hem sortit molt afavorits a la foto, però cal recordar que la V, lluny de ser un fi en si mateixa, ha estat tan sols una baula més de les cadenes que estem segant. De fet, res del que hem assolit fins ara tindrà utilitat si no som capaços d'arribar fins al final. És ara, doncs, en els darrers metres del camí, que els catalans hem de mantenir la màxima concentració. Com diu el lema de la campanya del Tricentenari –un lema esplèndid, per cert–, "ara, la història ens convoca", i nosaltres hem d'estar a l'alçada d'allò que se'ns demana.

És, diguem-ho clar, l'hora dels fets conseqüents, és l'hora en què les forces favorables al Procés han d'ajornar les diferències de partit i posar per davant el nom de Catalunya. El partit que no ho faci, el partit que prioritzi els seus interessos als de la llibertat del país, farà mal al Procés, sens dubte, però també es farà mal a si mateix, perquè quedarà retratat davant els ulls de la història. Pensem que no hi ha dret social més important i transcendent que el de la llibertat, i els qui ens volen distrets amb reivindicacions relatives a una millora de les condicions de vida de la presó constitueixen el més gran aliat del nacionalisme espanyol. Compte, per tant, amb aquests cants de sirena que parlen de drets socials tot obviant que l'única cosa que pot garantir-los és la llibertat. Un poble que no és lliure no té drets socials. El captiu que consumeix les seves energies reivindicant un millor tracte del segrestador, cau de quatre grapes en el parany que aquest li para i es tanca ell mateix les portes de la gàbia. El segrestador sap molt bé que com més ocupat està el segrestat –i el cas Pujol també forma part d'aquesta maniobra de distracció–, menys temps dedica a elaborar un pla de fuga. Per això no hi ha res que li plagui més que les discussions del dia a dia. De fet, gairebé sempre és ell qui les promou. Sap que són tan productives com els partits de futbol de germanor que disputen els segrestats, és a dir, elements que perpetuen la captivitat.

Situats, doncs, en aquest punt i havent reeixit en l'organització de la V, ara, com dèiem, és l'hora de donar sentit al Procés culminant-lo amb la lletra definitiva, la lletra sense la qual mai no hi hauria hagut Procés: la lletra I d'Independència. No parlo de celebrar cap manifestació en forma de I –i si la celebrem, que sigui complementària–, parlo d'avançar sense vacil·lacions cap a la consecució de l'anhel més noble que pot tenir tota col·lectivitat humana: viure en llibertat.

 
 

Comentaris