La notícia no especifica si el lliurament dels diners va ser en una suite de l’hotel Four Seasons després d’una orgia amb prostitutes i cocaïna, en un despatx d’advocats a la planta quaranta i tants del World Trade Center de la capital Al-Manama, al Circuit Internacional de Bahrein –on aquells dies es va celebrar la cursa inaugural del campionat de Fórmula 1–, o a l’aeroport internacional Royal Hall, a peu d’avió. La qüestió és que en algun moment del viatge llampec de Juan Carlos I a Bahrein al març de 2010, el sultà Hamad bin Isa Al Khalifa li va donar al Rei d’Espanya un maletí amb 1,9 milions de dòlars en efectiu. Pocs dies després, Juan Carlos I es desplaçava a Suïssa i feia entrega dels diners al seu gestor personal Arturo Fasana, que al seu torn els va ingressar al banc Mirabaud. Ara, 10 anys després, Fasana ho ha explicat tot al fiscal cap del cantó de Ginebra, Yves Bertossa. Aquests diners se sumen als 100 milions transferits dos anys abans per Aràbia Saudí als comptes personal del Rei a Suïssa.
I què passava, al març de 2010 al Regne d’Espanya, mentre el Rei transportava maletins? L’hemeroteca ens diu que al març de 2010 les xifres de l’atur provocat per la crisi financera batien un nou rècord: 4,16 milions d’aturats. La CEOE exigia abaratir encara més l’acomiadament dels joves treballadors. Catalunya esperava –tensa– la sentència del TC sobre l’Estatut, mentre el Parlament debatia en comissió sobre la prohibició dels toros. “Gobierno y autonomías ultiman un recorre del gasto en sanidad”, diu la portada d’El País del 18 de març. A Espanya manava Zapatero i a Catalunya el tripartit, i els mossos ja havien entrat al Palau de la Música, però Artur Mas es feia el desentès. El dia 23, un titular diu: “El recorte de 10.000 millones en las autonomías afectará al gasto social”. El cas Gurtel era a les portades cada dia: el primer partit de l’oposició a Espanya tenia una caixa B. I enmig d’aquest panorama desolador de corrupció, retallades i atur, el Rei d’Espanya entrava diner negre a Suïssa. Però això no sortia als diaris.
Seria un error pensar que les accions del Rei d’Espanya que ara hem conegut són el resultat d’una ètica personal diguem-ne laxa. Cal inscriure-les en un sistema de legitimació, blanquejament i protecció de la institució monàrquica que es va posar en marxa després del cop d’estat de 1981 i es va mantenir operatiu fins que ja va ser insostenible (“Lo siento, me he equivocado, no volverá a ocurrir”). Un sistema de legitimació que va funcionar com un rellotge durant més de 30 anys, i del qual va participar gairebé tothom, a Espanya i a Catalunya. Partits polítics, mitjans de comunicació, banquers, patronal, cúpules sindicals i bisbes. Negant l’escrutini públic de la monarquia i edulcorant-ne la imatge fins a la baba, entre tots van crear les condicions que van fer possible l’existència d’un Rei comissionista que se sentia tan impune que ell mateix recollia els diners a Bahrein i se’ls enduia a Suïssa.
Molts dels que durant tots aquests anys han protegit un rei delinqüent continuen als seus llocs i són encara els guardians oficials de l’estabilitat. Són els mateixos que ara faran l’impossible perquè la nova crisi la tornin a pagar els de sempre i les oligarquies i el nou monarca en surtin intactes. És la seva feina: mantenir el desordre moral.
