Exili, presó o rendició. Són les tres úniques sortides que ofereix una Espanya que ha demostrat que la Transició espanyola era només continuïtat legal del franquisme i les seves elits. Sí, l’independentisme no ha mesurat bé la força brutal d’un Estat totalitari i, probablement per la seva vocació europeista, ha estat il·lús respecte a Europa, una simple unió d’interessos econòmics i de defensa de privilegis dels vells estats, però no demostra ser una unió de valors democràtics. Aquest dissabte Catalunya ha viscut l’atac més greu des de la dictadura, però el règim del 78 i la seva monarquia il·legítima tampoc no han mesurat bé l’adversari, que compta amb dues armes que mai no tindrà Espanya, la gent i la dignitat de país. “Les institucions catalanes i el poble de Catalunya no podem acceptar aquest atac”, ha dit el president Puigdemont. Perquè no ho ha fet durant més de 300 anys en què permanentment, Espanya ha intentat aniquilar la nació catalana. Desobeir col·lectivament per dignitat. No hi ha cap altre camí.
El president Puigdemont busca aconseguir, ara sí, la darrera foto divendres 27 d’octubre. La d’una Espanya que esberla davant la mirada de tot el món l’Estat de Dret aprovant despòticament la liquidació d’un país gairebé a punta de pistola, alhora que Catalunya declara l’inici d’un procés de construcció d’una República del segle XXI de forma pacífica i cívica. Fins ara, els moviments del president i del Parlament han estat de precisió quirúrgica i Catalunya ha guanyat tots els enfrontaments, el més brutal, l’1-O. Divendres es visualitzarà la lluita final entre despatxos i carrer.
El moviment independentista s’ha fet fort al carrer i ha demostrat la seva capacitat de mobilització infinita, també amb els líders de l’ANC i Òmnium com a ostatges polítics. La dignitat és transversal i s’escampa arreu del país. Les forces d’ocupació colonial han ignorat aquest fet, que en tota colonització comporta problemes greus perquè necessita la col·laboració majoritària de la població autòctona. Milers de funcionaris, mestres, periodistes, metges, bombers, mossos, també empresaris, botiguers i ciutadans de tota mena que haurien d’acceptar la nova administració colonitzadora i abaixar el cap davant d’un Estat violent que pretén humiliar les institucions democràtiques del país. A hores d’ara, la dictadura espanyola compta a Catalunya amb el suport del PP, de C’s, minoritaris, i d’una part del PSC, cada vegada més debilitat davant dels actes de dignitat democràtica d’alcaldes i militants. Madrid no ha comptat que, quan els líders polítics i els ciutadans no tenen por i no se sotmeten, els colonitzadors fracassen.
