Dissabte la Crida Nacional es presenta oficialment en societat amb la celebració del seu congrés fundacional i jo, alerta spoiler, us diré què passarà. El que passarà és que no s’entendrà res. Recordeu la conferència de Quim Torra? Doncs per l’estil. Bla bla bla. La Crida és la pirueta processista més rocambolesca que hem vist a les nostres vides. Com sempre, agafen una idea genuïna, en aquest cas la necessitat de canviar l’estratègia independentista, i la perverteixen perquè acabi no significant res.
Volen fer un partit polític que superi els errors del govern de JxSí i de l’actual govern. Fins aquí correcte. Però resulta que els dos prohoms del moviment, Puigdemont i Torra, són precisament els líders d’aquests dos governs! Com es menja que els màxims responsables polítics del país engeguin un partit per poder esmenar els errors que ells mateixos han comès i segueixen cometent? Si creuen que ho van fer malament, que ho reconeguin i s’apartin. Si creuen que ho estan fent malament, que ho arreglin o s’apartin.
Alguns diran que Puigdemont i Torra no poden fer el que voldrien per culpa del sector més autonomista del PDECat i de les baralles amb Esquerra. Si és així, si el President de la Generalitat i el President a l’exili consideren que no tenen marge de maniobra per governar com voldrien, el que haurien de fer és convocar eleccions i presentar un programa i una candidatura amb la qual se sentin còmodes. I que guanyin els millors.
Pel que fa a l’objectiu de La Crida, el manifest proposa desenvolupar i desplegar una estratègia per fer la independència. Fantàstic. Però com? Agustí Colomines, que és qui fa les xerrades i surt als mitjans explicant de què va la cosa, creu que cal forçar un referèndum. I això com es fa? Eixamplant la base, va dir a la tele. Bingo! També va avisar que, com que l’independentisme català no vol que hi hagi morts, el procés haurà de ser llarg.
Quan rasques una mica es fa evident que la Crida neix amb els arguments clàssics del processisme. No som prou gent i, per tant, si ho intentéssim per la via unilateral, ens matarien a plaer. El que hem de fer, doncs, és eixamplar la base per poder forçar un referèndum amb el suport d’Europa i sense que haguem de patir per les nostres vides. Ho dic sempre: si renunciem a la unilateralitat, per molts que siguem, no estarem mai en condicions de forçar ni exigir res. I com millor organitzem l’exercici de la desobediència, de l’empoderament, menys risc hi haurà que utilitzin la violència per aturar-nos. La massacre és impossible en qualsevol dels escenaris.
La Casa Gran del Catalanisme, JxSí, JxCat, el Consell de la República, el Fòrum Cívic i Social per al Debat Constituent, La Crida Nacional… Tot són camàndules d’inspiració massista perquè els independentistes genuïns corrin darrere d’una pastanaga. Tot són invents per dissimular la convicció fundacional del processisme que ens governa: fins que Espanya no canviï, mai podrem ser independents.
