El PSOE sembla decidit a emprendre una desfranquització del règim polític espanyol. Aparentment, pensen que a hores d’ara ja es poden suprimir els símbols més desvergonyits de la transició de finals dels anys setanta i principis dels vuitanta sense que hi hagi una reacció efectiva per part de les dretes del sistema. Això inclou, per exemple, tots els honors i privilegis que manté la família Franco. Des de la tomba del dictador fins al ducat de la néta, passant pel Pazo de Meirás o la Fundació Francisco Franco, tot sembla indicar que seran els descendents del Caudillo els que pagaran el preu simbòlic de les agressions polcials de l’U d’Octubre i la repressió posterior sobre els líders polítics de l’independentisme.
El problema per al nou govern socialista serà com fixar un límit clar a aquesta glasnost espanyola i tardana. Perquè no és voluntat seva posar davant de cap tribunal els criminals de la dictadura, ni tampoc revisar l’itinerari d’algunes fortunes madrilenyes. Encara menys investigar el paper de la monarquia espanyola entre el final del franquisme i ara mateix, ni l’origen de la seva condició multimilionària. Ja sense parlar de les clavegueres de l’Estat, els serveis parapolicials o la connivència dels tribunals espanyols amb les tortures… El canvi es limitarà a la família Franco?
Sigui com sigui, valdrà la pena. Aquestes mesures reconfortaran una mica el patiment infinit dels centenars de milers de famílies que van ser agredides i humiliades per la rebel·lió, sedició i malversació que va significar el franquisme, sempre invulnerable. Però, de moment, són pur maquillatge polític per a una democràcia de molt poca qualitat. Tot i així, signifiquen una esquerda en el bloc d’impunitat. La primera en quatre dècades.
