El mateix diumenge a la nit, quan se certificava la desfeta electoral de Podemos a Galícia i Euskal Herria, em van venir a la memòria un munt de moments viscuts com a membre de la direcció de Podem Catalunya durant el convuls any 2017.
Vaig recordar Pablo Iglesias dient això de “jo si fos català no votaria”, vaig recordar Pablo Echenique parlant de “cajitas” referint-se a les urnes de l’1-O i també vaig recordar maniobres més fosques que pretenien destruir no ja a una direcció de partit sinó qualsevol discurs polític propi que no seguís les directrius de la cúpula madrilenya de Podemos. Vaig pensar a escriure sobre com gent com Monedero, poc abans del referèndum de l’1-O, feia “gires” per Catalunya sense avisar la direcció per tal d’intentar que Podem Catalunya es convertís en una corretja de transmissió del pensament centralista o, en cas de no ser possible, enderrocar la direcció que no comprava tals discursos. Emparat pels sectors més radicalment antisobiranistes del partit, Monedero es plantava a Catalunya i disparava:
“Muchos pensamos que Albano-Dante Fachin tendría que ser honesto y dejar la secretaría general de Podem”; “el PDeCAT, ERC y la CUP están utilizando Podemos para su batalla preelectoral en el interior del espacio independentista”; “legitima un referéndum falso, sin censo ni garantías y que provoca malestar dentro las bases de Podem, que son las que me invitan a participar en actos y reuniones”; “Ojalá las bases de Podem puedan ratificar o relevar a la dirección y decidir por ellas mismas la posición ante el referéndum del 1 de octubre”; “hay ganas de dar un cachete al PP, pero nos tomamos demasiado seriamente el derecho a decidir como para dar apoyo a una convocatoria que sólo legitima a los independentistas”. En este sentido, lamenta que Albano-Dante Fachin está subordinado a “la estrategia independentista” y “olvida las luchas sociales, que son las que tendría que priorizar”.
La veritat, però, és que fer aquesta mena d’article, analitzant com aquesta manera de veure Catalunya està també a l’arrel de l’enfonsament de Podemos, em feia molta mandra. De fet, el desastre electoral a Galícia i Euskal Herria deixava bastant clar que les coses no s’havien fet bé i que, per tant, els seus responsables haurien finalment entès que el rumb era equivocat. Però l’endemà em vaig esgarrifar en veure que tot indica que el mateix Monedero serà l’encarregat de fer “l’autocrítica” sobre el que ha passat. De fet aquest mateix dissabte ha estat nomenat director de l’Instituto 25 de Mayo”, el think tank “podemita” per excel·lència. I aquí van sonar totes les alarmes. Lluny de ser una anècdota del passat, l’actitud de Monedero el 2017 a Catalunya i l’anàlisi de la patacada electoral a Galícia i a Euskadi, ens hauria de servir per intentar entendre una mica millor el futur polític a Catalunya. Després de la desfeta a Galícia i Euskal Herria vindrà la desfeta de Podemos-Comuns a Catalunya? Malgrat la importància de reflexionar sobre aquests temes, em seguia paralitzant la mandra analítica. Però, per sort, m’he trobat amb unes reflexions del sociòleg de la Universitat de Califòrnia a Berkeley, Ramon Grosfoguel, recollides en un àudio de 18 minuts que he cregut necessari transcriure pels lectors d’El Món. Aquí el teniu:
“Aquest és el segon àudio que faig amb relació als resultats de les eleccions gallegues el passat 12 de juliol. Pensava passar a discutir els encerts del BNG en aquest segon àudio. Però vaig escoltar una cosa que em va fer posposar per a un tercer àudio aquest tema. Vaig sentir a Juan Carlos Monedero parlar a un programa de televisió on va ser entrevistat sobre la desfeta que va patir Podemos a les eleccions basques i gallegues. A banda del fet que com a bon colonialista de l’esquerra espanyolista Monedero està totalment desubicat i no acaba d’entendre el país imperial-colonial en el qual viu, trivialitzant l’opressió nacional de múltiples nacions dins l’Estat espanyol, en aquest programa va fer un comentari que em va semblar tant irrespectuós com mentider i que mereix un comentari. Monedero va dir, i cito textualment:
“Sentia Otegi parlar de plurinacionalitat, a Bildu també. Aquest concepte que posa en marxa Podemos, ara el recuperen altres forces polítiques i les ha anat molt bé. S’ha ‘podemizado’. Jo escoltava la ràdio i em preguntava: ‘aquest discurs de Podemos qui el fa? No reconec la veu. Serà Roberto Iriarte? Fins que em vaig adonar que era Arnaldo Otegi. Otegi fent el discurs de Podemos, tal qual, frase a frase. Llavors què passa? Que no han parlat de nacionalisme o d’identitat ni, per descomptat, de les armes, ni d’ETA ni de la independència. Han fet un discurs molt ‘podemita’.
Després, en un missatge de Twitter, Monedero diu el següent:
“L’esquerra nacionalista basca i gallega s’hi han podemitzat. El discurs de Bildu i del BNG no es diferencia del que criticaven fa poc”.
Vull començar dient que una característica de l’arrogància imperial dels colonitzadors és creure que el pensament i les idees els produeixen exclusivament ells, i que els pobles que viuen sota dominació imperial, no pensen sinó que imiten, copien i segueixen cegament el que diuen els seus colonitzadors espanyols. Aquest racisme epistèmic no només el practica la dreta imperial espanyolista sinó també les esquerres imperials del règim. Però el pitjor del pensament colonial, en aquest cas representat per Monedero, és l’extractivisme epistèmic. És a dir: apropiar-se de les idees d’altres, per després reciclar-les com si fossin idees originals seves, produïdes per ells mateixos. I pitjor: canviant-li els continguts.
Comencem per dir que el concepte de “plurinacionalitat” no és de Podemos. És un concepte que prové dels moviments indígenes a les Amèriques com a crítica al concepte d’Estat-nació. Dir que el concepte el posa en marxa Podemos és una tergiversació i una apropiació extractivista i molt colonial. El concepte de “plurinacionalitat” creat pels pobles originaris llatinoamericans pren com a punt de partida dos principis crucials per a la convivència entre les nacions que co-existeixen dintre un mateix Estat: el principi del dret d’autodeterminació i el principi de la sobirania dels pobles. El que fa Podemos és canviar el contingut del concepte “plurinacional” i transformar-lo en multiculturalisme liberal. Com que el multiculturalisme liberal és un concepte molt desprestigiat del liberalisme anglo-americà, Podemos prefereix fer servir el concepte de plurinacional per ocultar la seva visió multiculturalista liberal burgesa de l’Estat espanyol. El multiculturalisme liberal reconeix de manera superficial les identitats i les cultures dels pobles que pateixen opressió nacional per trivialitzar les seves demandes i per no reconèixer el dret de les nacions sense Estat a decidir sobiranament el seu destí, deixant així el Règim del 78 intacte.
El multiculturalisme liberal reconeix les identitats dels pobles sempre que, a canvi, les nacions sense Estat no qüestionin qui decideix. A l’Estat espanyol no és possible la convivència plurinacional sense abans passar per la prèvia decisió sobirana dels pobles a decidir el seu destí. Al multiculturalisme liberal de Podemos es reconeix superficialment la realitat identitària de les múltiples nacions de l’Estat espanyol però sense reconèixer la seva sobirania i el seu dret d’autodeterminació, deixant el poder en mans de Madrid. I és aquí on Podemos ha fracassat. Monedero no entén la desfeta que viu Podemos avui. D’haver estat la primera força política a les eleccions estatals durant 2015, 2016, a Euskal Herria, Catalunya, la segona força política a Galícia, a passar a ser, avui, una força política irrellevant a les tres nacions sense Estat, ha agafat per sorpresa als ‘podemites’.
El seu principal error és no haver estat conseqüents amb el principi de plurinacionalisme que proclamaven al prioritzar als seus interessos partidistes espanyolistes assentats a Madrid sobre els interessos i necessitats de les nacions sense Estat i sense sobirania. Quan arribaven a les institucions, en comptes de respondre als interessos de les nacions sense Estat als llocs on van ser elegits per aquelles nacions, traïen aquells interessos i sempre privilegiaven les ordres de Pablo Iglesias i els interessos de l’esquerra espanyolista a Madrid.
Després del comportament vergonyós de Podemos a Catalunya durant el referèndum català (on es van posicionar amb l’Estat imperial espanyol contra l’acte de desobediència civil dels catalans) van perdre tota credibilitat als ulls de la gent que els votava a les nacions sense sobirania que, al seu moment, havien cregut que Podemos reconeixia el dret d’autodeterminació de les nacions. La ceguesa espanyolista colonial de Podemos no li permet veure que si Podemos en un moment va tenir més de 70 representants al Congrés dels diputats, va ser precisament gràcies als triomfs electorals a les nacions sense sobirania i que la seva ruïna ha estat resultat de les seves complicitats amb el centralisme de l’Estat espanyol, amb no haver estat conseqüents amb la promesa plurinacional de canviar l’ordre territorial i nacional del Règim, i amb no haver pres seriosament les demandes d’aquestes nacions davant l’Estat imperial espanyol. Els seus representants electes a Galícia, Catalunya i Euskal Herria, es van convertir en “segells de goma” de Pablo Iglesias, votant sempre de manera centralista des del punt de vista dels interessos de l’esquerra espanyolista a Madrid. Dir que Otegi, Bildu i el BNG s’hi han “podemizado” és, no solament una manca de respecte, sinó realment, “el mundo al revés”.
Segons el manual d’història de Monedero, Arnaldo Otegi va aprendre de plurinacionalisme d’Unidas Podemos. Imagineu-vos. De veritat que aquesta gent es creu que Arnaldo Otegi necessitava de Podemos per reconèixer el concepte del fet plurinacional i les realitats de les múltiples nacions dintre l’Estat espanyol? De veritat que es creuen això? L’arrogància i la supèrbia arriba a aquest extrem? L’argument de Monedero és realment patètic. Aquest paternalisme colonialista vergonyós de Mondero, constitueix una falta de respecte. Les forces sobiranistes d’esquerres a les nacions sense sobirania, han estat reconeixent des de fa més d’un segle la realitat de l’Estat espanyol com un compost per múltiples nacions. Dir que aquesta és una idea original de Podemos i que ara les esquerres sobiranistes estan copiant és, no només no entendre res de la història de l’Estat espanyol, sinó una tergiversació històrica que segueix les narratives colonialistes del relat arrogant espanyolista, on fora de Madrid ningú pensa. Els madrilenys o els espanyolistes són els únics que pensen i els altres els segueixen i els imiten, o els copien, o els plagien.
En tot cas, per ser més precís, no és que els nacionalismes d’esquerres s’hi hagin ‘podemizado’, sinó que Podemos es va “benegatitzar” o es va “bildusitzar” en reconèixer la realitat plurinacional que els nacionalismes perifèrics reconeixen des de fa molt de temps. Podemos va aprendre això dels nacionalismes perifèrics. No va ser que els nacionalismes perifèrics aprenguessin això de Podemos. Però ara Monedero ens presenta el món al revés. Monedero té la supèrbia imperial d’ara intentar fer aparèixer com una idea original de Podemos el que els nacionalismes perifèrics d’esquerres reconeixen des de fa més de cent anys. Això, a parer meu, es diu “extractivisme epistemològic”.
Com que Monedero no entén res sobre el concepte de sobiranisme, Monedero trivialitza i redueix les demandes sobiranistes a una qüestió exclusivament identitària. D’aquí que trivialitzi la demanda d’autodeterminació d’aquests pobles. D’aquí que Monedero, amb l’arrogància imperial que el caracteritza, digui que les forces nacionalistes d’esquerres no han parlat en aquesta campanya de nacionalisme ni d’identitat. Monedero va escoltar en mig de la campanya al BNG i a Bildu parlar dels problemes socials, econòmics, ecològics, patriarcals, i territorials de Galícia i Euskal Herria i va assumir de manera supèrbia i ridícula que aquestes forces imitaven el discurs de Podemos perquè segons Monedero no estan parlant ni d’identitat ni de nacionalisme. Monedero no acaba d’entendre que la demanda per la sobirania és multidimensional i no és reduïble a una demanda merament centrada en llengua o identitat.
La sobirania inclou tenir poder d’autodeterminació per decidir sobre la situació política, econòmica, ecològica, cultural, lingüística, identitària, territorial, social, de gènere i de classe, d’un poble. Aquestes demandes dels nacionalismes d’esquerres, sempre articulen el fet social i el fet nacional i aquesta imbricació és una cosa molt comuna i molt antiga a les nacions sense sobirania i sense Estat. Quan a les esquerres nacionalistes es parla dels problemes socials dels seus pobles s’està’, al mateix temps, parlant dels problemes nacionals d’aquests pobles. I viceversa: quan es parla dels problemes socials, s’està parlant al mateix temps i simultàniament, dels problemes nacionals. No es poden separar aquestes realitats, com si el fet nacional fos un assumpte exclusivament identitari i el fet social una cosa separada que tracta exclusivament dels problemes de classe.
A la situació de les nacions sense sobirania, els conflictes de classe es tradueixen en demandes socials que s’imbriquen amb demandes nacionals i d’identitat. No és possible separar-les. Com que Monedero no entén res d’aquestes coses perquè la seva mirada està centrada als interessos espanyolistes que pensen tot des de Madrid, quan va escoltar Arnaldo Otegi o Ana Pontón de problemes socials i econòmics de les seves nacions, des de les seves pròpies perspectives nacionalistes i d’esquerres, llavors Monedero es creu que no estaven parlant de nacionalisme ni d’identitat i, per tant, Pontón i Otegi s’hi havien ‘podemizado’ perquè estaven imitant el discurs de Podemos. Res més ridícul i estúpid que un comentari com aquest. Monedero no s’adona que el creixement d’aquestes forces ha estat malgrat Unidas Podemos. Si hi ha hagut un obstacle al creixement d’aquestes forces ha estat, precisament, aquest espai que avui identifiquem com Unidas Podemos i els seus efectes nocius en aquests espais de nacions sense sobiranies.
Monedero exemplifica molt bé el que és el nacionalisme espanyolista. És un gran exemple que hem de mirar i estudiar amb molt deteniment. La seva característica principal és nomenar a totes les forces que reivindiquen els interessos de les nacions sense sobirania com a “nacionalistes”, mentre que ells, els Monedero d’aquest món, són cecs davant el seu propi nacionalisme. Parlen com si ells mateixos no fossin nacionalistes. Una de les característiques del nacionalisme espanyolista és que es pensa a si mateix com si no fos nacionalista, com si ells fossin éssers neutrals i universals, que pensen més enllà del qualsevol particularitat del món. Aquest universalisme imperialista és molt colonialista. Per això Monedero pensa que pensar com Podemos, és pensar sense vindicar ni identitat ni nacionalisme i centrar-se exclusivament en les demandes socials i de classe. Monedero no s’adona que tota la lògica i tota la concepció política d’Unidas Podemos (i aquí incloc Esquerra Unida) està ancorada en el nacionalisme espanyol. Està pensada des de Madrid i no té en compte les dinàmiques nacionals de les nacions sense sobirania. Per això el seu projecte s’ha esgotat.
El cicle d’Unidas Podemos s’ha tancat. El pitjor dels nacionalismes imperialistes és que es pensen a ells mateixos com si ells mateixos no fossin nacionalistes. I per això Monedero repeteix al peu de la lletra la ideologia imperial-espanyolista però amb màscara d’esquerres. El que hi ha al fons del comentari estúpidament colonialista de Monedero sobre Bildu i el BNG és que el cicle del ‘podemismo’ s’ha tancat, trobant-se en una fase de crisis terminal. La desfeta que van patir el diumenge 12 de juliol a Galícia i a Euskal Herria, és el soroll d’una mort anunciada. Monedero no aconsegueix entendre el que els ha passat. Com que l’arrogància i la supèrbia no permeten reconèixer els seus propis errors, Monedero opta per dir que l´èxit de les forces sobiranistes d’esquerres a Galícia i a Euskal Herria, és que han robat el discurs de Podemos. Aquest senyor, xovinista i nacionalista espanyol, amb màscara d’esquerranós, no s’adona que l’èxit d’aquestes forces és haver sabut articular els problemes socials dels seus pobles (…) la imbricació dels problemes socials i nacionals dels seus pobles. Aquesta és la clau del seu èxit a les eleccions del 12 de juliol.
Podemos va envellir en molt pocs anys. De partit de l’anomenada ‘nova política’ s’ha convertit en repetició de la vella política i el sectarisme esquerranós. De partit contra la casta, s’ha convertit en partit de les elits polítiques al servei de la casta. De partit rupturista contra el Règim del 78, s’ha convertit en partit del règim. De partit que donava suport al plurinacionalisme, es va convertir en partit de l’espanyolisme imperialista. Igual que el cop que s’han emportat de les eleccions a Galícia i Euskal Herria, s’apropa un tsunami en l’àmbit estatal, on tenen els dies comptats. I el pitjor és que no s’adonen. Actuen com si no sabessin res. M’imagino que, quan a escala estatal, caiguin a zero, com els va passar a Galícia, li carregaran la culpa a altres d’haver robat el discurs de Podemos. Quan això passi, el meu millor desig és que descansin en pau”.
