Desenamorant-nos d'Europa?

"Com més passen els dies més es deteriora el lligam emocional de la opinió pública catalana amb Europa, cada vegada són més les veus que reclamen l'aposta per l'EFTA"

Com més dies passen, més creix el desenamorament de part de la opinió pública catalana envers les institucions de la Unió europea actual. Ningú nega els lligams amb Europa. Catalunya ha mirat sempre cap al nord, una vocació històrica i cultural malauradament no sempre corresposta de l'altra banda dels Pirineus. L'europeisme de Catalunya és incontestable: al capdavall, la Generalitat va obrir una primera delegació a Brussel·les abans i tot que Espanya esdevingués Estat membre de la UE. Els "Escolta Europa", però, com els "Escolta Espanya", estan arribant potser a la seva fi. Si més no, quan hom escolta, llegeix, i pren el pols a l'opinió dels ciutadans que en parlen a xarxes i mitjans sent cada vegada més veus que fan evident un desencís. Un desenamorament latent i dolorós, amb diversos episodis sumats que van del tracte de la llengua catalana a les institucions comunitàries a la més recent la crisi dels refugiats els darrers mesos o el buit als mossos davant l'amenaça terrorista. 

 

Jean Claude Juncker assegurava fa quatres dies que no li agradaria una Europa més fragmentada. Citant la doctrina Prodi, alertava que l'adhesió de Catalunya com a nou Estat seria un procés que duraria anys. És important que tinguem en compte que a nivell dels tractats europeus, hi ha dotzenes de pàgines com cal procedir de cara a una ampliació europea, està escrit tot el que cal fer a nivell mediambiental, social, etc, si demà passat s'activés l'adhesió d'un nou Estat membre. Però ni una pàgina sobre l'ampliació interna. No hi ha res previst formalment. La doctrina Prodi és avui per avui el que dóna la raó a Espanya avui per avui. Es clar que Juncker és el mateix personatge que per actitud similar al Regne Unit també es guanya antipaties a pols, fins i tot entre els qui seguien mirant a Brussel·les fa poc. No és Viviane Reding, la comissària que al 2012 objectava amb un "Come on, come on! No law says that..." sarcàstic al periodista andalús que li suggeria que segons la legislació internacional una Catalunya independent sortiria automàticament de la UE. Fou una entrevista que tot i que la gravació posterior feta pública pel periodista l'equip de premsa de la Comissió es va afanyar a matisar ràpidament, com l'altre dia a Euronews, per cert.

 

 

La UE segueix protegint el membre del seu club, tot i que el Primer Ministre belga ha obert la porta a una mediació europea si l'afer s'enquista. I per la seva banda, la tradicional Suïssa neutral ja admet que està mantenint contactes amb les dues bandes, disposada a fer de plataforma de mediació. Mentrestant, com més passen els dies més es deteriora el lligam emocional de la opinió pública catalana amb Europa, cada vegada són més les veus que reclamen l'aposta per l'EFTA. L'economia catalana és oberta al món i necessitarà exportar, s'ha de seguir desenvolupant, no es poden aturar màquines. Tancar acords bilaterals país a país seria lent, feixuc, ineficient per al nou Estat ja independent. I geoestratègicament, industrialment, com a porta al Mediterrani, al sud i al món llatí en general, entre molts altres plusos, Catalunya és un carmelet perfecte per a Noruega, Islàndia, Lichtenstein i Suïssa. De fet, l'Associació Europea de Lliure Comerç (EFTA) li permetria l'accés al mercat lliure comú un cop dins això si de l'Espai Econòmic Europeu (EEE), per a poder comercialitzar lliurement amb els països de la UE, així com la lliure circulació de persones (Schengen). Els membres de l'EFTA paguen també per l'accés al mercat comú, té un cost tot i que tampoc es paga a la caixa comunitària com un Estat membre. Sembla l'alternativa a la UE més sensata si cap Estat membre del Consell de l'EFTA s'hi oposés -com les reticències de Noruega a acceptar el Regne Unit post-Brèxit. 

 

Al final, però s'imposarà el pragmatisme. Més enllà de la política, lamentablement els diners són els qui mouen el món. Ni la democràcia, ni els drets humans. Catalunya, independent o no, és un dels quatre motors d'Europa. I a efectes pràctics, no només les multinacionals seguiran invertint en un hub estratègic, sinó que per alguna banda hauran de passar les verdures del sud d'Espanya que ens alimenten el centre i nord d'Europa. És absurd comparar Catalunya amb Kosovo, l'estratègia de la por entre la gent ja no funciona. I de fet, econòmicament la por només actuarà contra Espanya com més s'enfili la prima de risc amb la inestabilitat. Si aquesta Unió europea que ha perdut els valors fundacionals i no reacciona, és on Catalunya vol ser? O cal preparar trucada a l'EFTA en breu?

 

Comentaris