El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans diu que un “símbol” és un “element sensible que es pren com a signe figuratiu d’un altre per raó d’una analogia que l’enteniment percep entre ells o d’una convenció”.
Ja, la definició no és que sigui d’allò més fàcil de copsar, però més o menys ja ens entenem: un símbol és allò que ens evoca una altra cosa amb la qual l’identifiquem, bé perquè hem participat en consens de la identificació, bé perquè sabem que vol dir allò.
Sí, estic parlant d’això dels llaços grocs, però sobre tot d’això de la política. D’això de les polítiques, vull dir.
Els llaços grocs evoquen el descontent d’una part de la societat catalana (i de qui s’hi solidaritza o identifica) davant les accions judicials de l’estat espanyol amb els líders del “procés”, i expressen, a més, la percepció social que aquestes accions judicials han motivat l’existència de “presos polítics” i d'”exilis”. És això: són un tros de cinta groga, o de metall al pit, o de llaç al balcó o a la bandera en una manifestació que evoca descontent i percepció. La cosa ha anat derivant, sí, en altres grocs (creus, jerseis, samarretes confiscades a la porta d’un estadi, etc.), però el símbol vol dir això. Això d’evocar i expressar percepcions amb símbols és, encara, d’això que en diuen “la democràcia”. Fins aquí, doncs, tot bé, no?
La història de la política del poder, però, en sap molt, d’anar buidant el símbol i de desconnectar-se així de la realitat. Per això parlava abans de “polítiques”: quan la política està arrelada és transformadora i real, però quan la política se sosté en símbols buidats de sentit és només poder. Ho dic perquè “el tema dels llaços grocs”, o “del groc” s’ha convertit en una qüestió de poder i el poder va de la mà, sempre, de la violència.
Ens hem passat l’estiu posant i traient grocs i valdria molt la pena −ja ha estat comentat i debatut− distingir entre qui col·loca un símbol i qui no pot tolerar el símbol i posa el cos per aconseguir treure’l, però val la pena, sobretot, ara que ja és Setembre, escoltar dos cops els polítics que buiden els símbols de sentit, es desconnecten de la realitat inventant-se’n una altra, i es mantenen en el poder o lluiten per poder-lo aconseguir tot fent soroll amb el símbol. Ho dic per això de que “tenim trencament, manca de diàleg” i tot això, a Catalunya, o per això que “com que l’administració no neteja de groc l’espai públic” han de fer-ho un redemptor i una redemptora. Ho dic perquè a la vida real la gent, a Catalunya, té problemes econòmics, socials, d’habitatge, s’enfronta a manca de recursos, a manca d’estabilitat.. ho dic perquè caldria més política arrelada, real, i menys política de la dels símbols per fugir d’estudi.
