Va arribar a corre cuita. Atabalada. Amb el casc de la bici en una mà i el telèfon en l’altra. Va trigar uns deu minuts en sentir-se còmode. Relaxada. Després va veure un glop d’aigua i fent un gest amb el cap em va indicar que ja estava llesta per començar l’entrevista.
L’Elena Moya, una reconeguda periodista catalana a Londres, treballa com a redactora al The Guardian. Aquesta setmana presentarà el seu primer llibre: The Olive Groves of Belchite. Una novel.la sobre les conseqüències de la guerra civil espanyola a la societat d’avui dia. Ho fa a través de tres generacions de dones.
La raó de l’entrevista era parlar del seu salt a la literatura i d’haver-ho fet en llengua anglesa. La raó d’aquest article però, és el contingut d’aquella entrevista. És el que hi ha darrera de quatre-centes pàgines escrites. És la crítica que l’autora fa del país on jo també vaig néixer i del que també he marxat.
Aquesta tarragonina ha decidit parlar transparentment de les mancances d’una “democràcia massa jove”. Portava masses anys preguntant-se perquè va haver de deixar Catalunya per poder dedicar-se a la seva feina sentint-se respectada. És a dir, cobrant un salari digne. Aquest llibre és el resultat de 15 anys donant-li voltes a aquestes qüestions.
Mentre anava parlant amb ella, observava l’energia de les seves paraules, l’entusiasme de les seves frases i la contundència en la seva expressió. Malauradament, he de dir, aquesta percepció l’he tinguda cada cop que he parlat amb un català o catalana que viu a l’estranger. La seva queixa i les seves opinions sobre la societat catalana les he sentides repetidament entre els catalans que resideixen fora de la seva terra. Tots ells parlen d’una constant manca d’oportunitats per poder treballar d’allò que realment un vol i la persistent incapacitat per valorar el talent, l’esforç i l’interès personals.
Quan va començar a mostrar el seu parer sobre els motius que porten a un país modern com Catalunya a una situació com la descrita, no vaig poder evitar voler compartir-ho.
Elena Moya ho té ben clar. Catalunya i la resta de l’Estat Espanyol “arrosseguen encara les conseqüències d’una guerra civil, d’una dictadura de molts anys i del silenci sobre les seves ferides”. Quan parlava d’això s’incorporava de la cadira i intensificava la seva gesticulació. Encara vivim “en una societat amb una autoritat que ve donada des de d’alt, sense explicacions i a cop de pal, on no es valora el mèrit de cada individu”. L’autora em dibuixava una societat rígida, amb una mentalitat lluny de ser meritocràtica, que deixa fora de joc als emprenedors, als creatius, als que probablement would make a difference.
L’autora ha publicat el llibre a Londres, un país que es posa les mans al cap cada cop que un de nosaltres, que un català, parla del seu salari. Unes quantitats precàries per gent amb unes motxilles a l’esquena carregades d’anys de carrera, de màsters, de post-graus, d’experiències a l’estranger i de coneixement de llengües. Mentre aquesta queixa en forma de llibre arriba a la Gran Bretanya, a Catalunya, entre bromes, amb humor o amb alguna lamentació de tant en quant, els joves i no tan joves van tirant. Resignats. Aguantant. Catalunya va perdent gent valuosa. La majoria, joves altament preparats, que farien d’aquesta societat moderna, un país competent.
La protagonista de la novel.la, amb residència a Barcelona i nascuda al petit poble de Belchite, ha de viatjar a Londres per trobar una sortida internacional al seu petit negoci de cava. És en aquest moment que l’autora demostra amb una història imaginada el llarg camí per arribar a gaudir “d’una democràcia plena”. Elena Moya diu que la democràcia la palpa “als llibres, a la Constitució”… però que encara no l’ha distingeix “al cap de les persones”.
