En ciència política desafecció representa allò que la politòloga Pippa Harris va definir com a “ciutadans descontents”. Estem parlant d’un terme préstec de l’anglès, això convé saber-ho perquè fins ara quan algú volia manifestar el sentiment de frustració política que teníem en aquest sacrosant país nostre usava una altra expressió: “el català emprenyat”.
De fet el terme de desafecció en el sentit de desencant, desil•lusió, manca de confiança en la classe política i les institucions no és nou d’ara. Weber (un altre politòleg) el va emprar per primera vegada el 1913, data bastant eloqüent, doncs poc després esclataria allò que a Europa se’n va dir la Gran Guerra abans que poguessin imaginar que se’n congriava una de pitjor.
La desafecció, doncs, no és un terme que denoti res de positiu, ben al contrari: més aviat és indicador d’un estat d’ànim negatiu, pessimista i poc procliu a la participació política amb la qual cosa s’esdevé una davallada de la qualitat democràtica. Quants menys ciutadans participen en la presa de decisions (o sigui quans menys ciutadans voten) menys representatiu és el resultat de les urnes, del que se’n desprèn, naturalment, que aquells que governin ho faran en pro d’uns grups o elits polítiques que són els que hauran arribat al poder, no pas qui veritablement el representa donat que una gran part de ciutadans han optat per abstenir-se a l’hora de triar els seus representants.
No queden gaire clars quins són els motius de la desafecció però si ens centrem en les dades estadístiques de participació electoral que sorgeixen dels darrers comicis europeus, veurem que la participació de Catalunya és nou punts inferior a la resta d’Espanya i molt per sota de la mitjana de participació europea (43,24%).
Mentre Espanya té una participació del 46%, Catalunya mostra un 37,54% en aquest 2009. En les anterior eleccions europees, Espanya tenia un 45,14% mentre que Catalunya ostentava un 39,80%. Les dades ens marquen doncs que la desafecció dels catalans ha crescut mentre que la d’Espanya ha baixat una mica estant sempre molt per sobre, de manera que tenim molts més ciutadans crítics a Catalunya que no pas a Espanya.
Per altra banda i continuant valorant les dades de participació europees, observem que Catalunya es manté alineada amb una sèrie de països de democràcies molt recents, provinents del bloc soviètic i que per tant no tenen una qualitat democràtica àmplia donat que encara es troben en fase de transició demòcrata, són: Eslovènia, Eslovàquia, Hongria, Bulgària, Polònia, Lituània, Romania, també és cert que en aquesta banda baixa hi ha Portugal i el Regne Unit.
És ben estrany que a casa nostra on la transició ja hauria d’haver consolidat una democràcia prou forta com perquè donés indicadors de qualitat alts, ens arrepleguem amb els més refractaris als principis demòcrates ja que tenim una participació molt semblant.
És ben curiós també, que sigui justament el president Montilla qui hagi tret a la palestra el terme desafecció. No serà que la baixa participació, el desinterès de molts catalans a l’hora de votar propicia que es perpetuïn en el poder unes elits polítiques que tenen com a principal objectiu mantenir-se no pas aprofundir en qualitat democràtica? No troben que és sospitós que qui no suportava sentir a parlar del “català emprenyat” ara garli dia sí, dia també de la desafecció política? No serà que el català emprenyat vota ni que sigui una aposta radical o absurda per manifestar el seu emprenyament i així resta vots als partits del establishment, mentre que el desafecte passa de tot i mira el futbol sense posar en perill les minories que governen?
