Com ho explicarà la història? Ara mateix un observador perspicaç que hagi pres partit en la confrontació generada entorn l’independentisme hauria de sentir-se un xic defraudat: ni es veu la República catalana, ni ha vingut ningú a detenir més gent que la ja engarjolada, ni cap dels cessats ha ofert resistència, i a sobre la bandera espanyola oneja al Palau de la Generalitat mentre el retrat de Puigdemont desapareix de les comissaries, al temps que ell fa arribar des de Girona el mateix missatge ambigu que Junqueras ha traslladat des de les planes d’un diari vint-i-quatre hores després del suposat dia de glòria. Parlen de paciència i oposició democràtica, i amb un posat que quasi bé ens els fa veure iniciant la campanya electoral per al dia 21D. Els juristes busquen i busquen el lloc del DOGC on hagi quedat escrita la declaració d’independència i els analistes han de fer càbales per saber qui de Junts pel Sí no va votar a favor de la independència, mentre en general es debat si Santi Vila és un traïdor, el veritable tapat de la classe econòmica, la salvació del PdCat o tot a la vegada, després de la seva fugida del vaixell en l’últim moment, que, per cert, es va demostrar després que no era l’últim de la pel·lícula. Ja roda massa entre els comentaristes la idea de què tot plegat no és més que una mascarada de l’acord entre el Govern d’Espanya i el de Catalunya per intentar trobar una sortida airosa per a ambdós. En paraules de Javier Pérez-Royo, “Què bonica és la política!”
Ahir es va viure la darrera gran manifestació de la tempesta abans de la calma, mobilitzats contra mobilitzats, guerres de xifres i de consignes sota banderes que porta la gent amb els cors condicionats per missatges que potser endevinarem més cínics que sincers. La tempesta ens ha deixat un erm de credibilitat portes enfora, la gent enfrontada aquí dins i la sensació d’abisme davant de la possibilitat de perdre el que semblava poc i era molt: el control dels mitjans de comunicació i de l’escola a Catalunya, sense oblidar la ja constatada intervenció dels comptes públics.
Ara la justícia farà la seva feina, sense que, per molt que es digui i com a mínim en els primers nivells de la seva estructura, cap acord que s’hagi travat ho pugui impedir. Però a la resta ens pertoca el més important del què cal fer: perdonar les frases proferides des de la ràbia o per causa de la manipulació de qui, sabent-ho o no, ens va fer creure que a aquestes alçades del segle XXI això, tan complicat, que és Espanya, es resoldria a caixa o faixa. Ja hi ha qui s’avergonyiria de les coses que ha deixat anar a les xarxes socials, als articles dels diaris, a les festes d’aniversari. Doncs, toca començar a dir que ja n’hi ha prou. No hi haurà pau (tant parlar d’això des de la barricada!) sense perdó sincer de l’altre, que no vol dir renunciar a la manera de veure el món. Una manera, per cert, la de cada partit, que té una oportunitat d’or de confrontar-se amb la gent abans de Nadal. L’ única pregunta que els proposants d’eleccions no poden o no han volgut respondre és què passarà si, contra el seu pronòstic, aquell dia guanyés l’independentisme en escons i en vots.
