Un partit viu una crisi interna quan hi ha una derrota i hi ha més d’una hipòtesis sobre les seves causes. I surt de la crisis interna quan adopta un diagnòstic sobre el que li ha passat que li permet d’aplicar una teràpia correcta. En aquest sentit, les crisi que avui viuen PSC i Esquerra són força diferents. En tots dos casos hi ha constatació de la derrota. Pero el debat sobre les seves causes no es planteja de la mateixa manera. A Iniciativa, tot i el petit retrocés, no hi ha ni crisi ni debat, perquè creuen que no hi ha hagut derrota.
En el cas del PSC, hi ha unes quantes hipòtesis sobre les causes de la seva derrota. Una, que la crisi fas recular tots els governs occidentals, però especialment als socialdemòcrates. Duies, que no s’han sabut explicar com a govern (que traduït al llenguatge comprensible vol dir que creuen que han tingut un entorn mediàtic hostil). Tres, que els ha perjudicat el soroll i els socis del tripartit. Quatre, que el partit ha estat massa catalanista. Cinc, que el partit ha estat massa espanyolista en la campanya. Sis, que el partit ha fet cops de timó a una banda i l’altra que han despistat al seu electorat.
Com es pot veure, aquestes causes de la derrota són alternatives entre elles. Algunes –el pes de la crisi- les poden assumir tots. Però d’altres obliguen a escollir: o el PSC ha fracassat per massa catalanista o per massa poc catalanista. I pel que fa a l’entorn mediàtic negatiu, tots els partits del món s’han sentit sempre maltractats. El tripartit no ha batut ni molt menys els récords mundials –ni tant sols els catalans- d’hostilitat informativa. Al PSC avui xoquen dues interpretacions sobre el per què de la derrota, i qui guanyi en la batalla interna imposarà la seva. No el que imposi la seva guanyarà, sinó a l’inrevés. Si el PSOE pesa més que els catalanistes, acabarà constant en acta que el PSC ha perdut per excés de catalanisme.
A Esquerra és diferent. No hi ha una llista tan clara, dins del partit, sobre per què es va perdre. Es parla del peatge per les dissensions internes. Es parla de la fragmentació del bloc independentista. Però els dirigents d’Esquerra van saludar amb eufòria la marxa d’en Puigcercós perquè deien que la dreta independentista havia de crear el seu prropi partit. I en el catàleg de diagnòstics en què treballa la direcció d’Esquerra no surt un que des de fora sembla força plausible: a Esquerra l’ha fet perdre l’opció estratègica pel tripartit, especialment pel segon. Però com que tota la direcció d’Esquerra, l’actual i la que hi havia llavors, va optar pel tripartit, com que no hi ha cap veu que pugui dir “jo ja ho deia”, la hipòtesis no es pren en consideració o si s’hi pren no té conseqüències polítiques, no és l’argument –com en el cas del PSC- dels uns contra els altres.
Vol dir això que Esquerra no tindrà crisi? No. El PSC viurà una crisi interna perquè s’enfrontaran dues concepcions i una guanyarà a l’altra. El més interessant és saber què faran els que perdin, si quedar-se o anar-se’n. A Esquerra no marxarà ningú perquè no hi ha dues tesis alternatives sobre les causes de la derrota. O potser sí que marxarà algú, els electors que tenen una hipòtesis sobre el que ha passat profundament diferent a la de tota la direcció. De fet, molts ja van marxar, diumenge.
