Aquestes eleccions europees han estat devastadores per al nacionalisme espanyol a Catalunya. Devastadores quant a vots i devastadores quant a projecció internacional. El Partit Socialista ha perdut 350.349 vots i el Partit Popular n’ha perdut 108.656. Aquest resultat, fins i tot sumant-hi els 150.874 vots de Ciudadanos, que bàsicament s’ha nodrit de votants socialistes i populars insatisfets, deixa l’espanyolisme amb un 32% davant del 56% del sobiranisme català. Esquerra, la guanyadora, ha obtingut 412.936 vots més que el 2009, CiU 106.908 i ICV 138.799. Són xifres que, com diu el Financial Times, situen les formacions espanyolistes “als marges de la política catalana”. I si aquesta situació els és dolorosa, encara els ho és més que el rotatiu constati que Catalunya i Espanya es comporten com països diferents.
Davant d’aquest fracàs, el sentit comú i la dignitat política aconsellaven la dimissió immediata de Pere Navarro i Alícia Sánchez-Camacho. Però res d’això no ha passat. Tot al contrari. Aquesta última, la senyora Camacho, en comptes d’assumir el càstig de la societat catalana, afirma que la gent ha negat el vot al PP perquè l’ha trobat massa tebi, i Pere Navarro diu que qui ha perdut no és ell sinó Artur Mas. Estirabot, aquest, que ha reblat el secretari d’Acció Política del PSOE de Catalunya, Antoni Balmón, dient: “Nosaltres no hem guanyat, però el senyor Mas ha perdut”. Sembla que les matemàtiques no són el fort de la cúpula socialista, ja que n’hi ha prou d’imaginar com n’estarien, d’estarrufats, ara mateix, si haguessin obtingut els vots del president Mas. Quines absoltes més sonades que cantarien a l’independentisme i al procés!
Fixem-nos, per altra banda, en la concordança entre el discurs de populars i socialistes. Si guanya Mas i ells són derrotats -com va passar en les eleccions catalanes del 2012- o si Mas queda en segon lloc i ells són derrotats de nou -com ha passat en les eleccions europees-, el derrotat sempre és el president Mas. Ells no perden mai. És la seva consigna i la repeteixen cada cop que albiren un micròfon o una càmera. Camacho, per exemple, repeteix la mateixa cantarella que feia servir contra l’èxit rotund de la Via Catalana, en el sentit que el que de debò comptaria seria la “majoria silenciosa” absent. Una “majoria silenciosa” que, naturalment, seria patrimoni de PP i PSOE. De ningú més. Si això fos cert, però, la senyora Camacho hauria d’explicar per quina raó aquesta immensitat de votants els ha tombat l’esquena i els ha posat en ridícul davant d’Europa, una Europa que ha vist que el sobiranisme ha guanyat i és majoria a Catalunya. Ho és fins i tot sense comptar la CUP, que no s’hi presentava. Ha guanyat CiU -malgrat Duran i Lleida i el desgast governamental-, ha guanyat Esquerra -de manera espectacular- i ha guanyat ICV –amb prop de 140.000 vots més. Si això, com diu la senyora Camacho, “no representa ni de lluny a la majoria del poble de Catalunya”, cal preguntar a qui representen ella, Navarro i els seus partits.
El cas de Navarro encara és més galdós, perquè la seva lluita contra les llibertats nacionals de Catalunya sota la consigna “combatrem l’independentisme”, expressada per Miquel Iceta, l’ha dut a l’esperpent. Navarro odia l’independentisme perquè el desemmascara, perquè el deixa sense arguments, perquè mostra el seu nacionalisme espanyol i perquè evidència que no és un demòcrata. Els demòcrates no impedeixen que la gent voti. Per això s’inventa cops de puny que es revelen inexistents i menteix sense escrúpols a tot un país. L’obsessió malaltissa de Navarro contra la independència de Catalunya, recorda la lluita del capità Ahab contra Moby Dick, la balena blanca de Melville. Ahab és un mal perdedor que només té una dèria, destruir la balena que li va guanyar una partida, i, per aconseguir-ho, no dubta a arrossegar amb ell tota la tripulació fins a la mort. És així com, totalment enfollit, havent perdut el sentit de la realitat i convertit en víctima patètica de les seva pròpia supèrbia, queda atrapat per sempre entre les cordes amb què pretenia impedir la llibertat de la balena. Temps al temps.
