Quan coincidim, el meu company de pis sempre em parla del judici. Que la fiscal de l’estat és curta rematada, que el tal ha fet un clasca que no vegis, que no tenen temps per dormir, que Espanya és patètica, que els advocats defensors són boníssims, etc. Jo suspiro amb un punt de resignació. Ja li he explicat molts cops què en penso, de què ens està passant. I és curiós perquè sempre que fem anàlisi política de sofà, acaba estant d’acord amb mi. Veu que som en un pou, que hauríem d’estar posant la força en la replanificació i que amb els dirigents que tenim és impossible fer-ho. I tot i així, a l’hora de la veritat no pot evitar consumir amb gula el que sap que li fa mal, que ens fa mal.
A mi el judici em provoca molta tristesa. Hi veig la nostra derrota. Naturalment també hi veig persones injustament jutjades. Això sempre em resulta trist, i encara més si se les jutja per idees i accions en les quals crec. Però la pena que em fa veure-hi la derrota del meu país és immensament superior. Per això no m’agrada mirar-lo ni que me’n parlin, perquè ja ho sé, que hem perdut. No em vull enfadar, no em vull deprimir, vull posar tota la força a trobar la manera de sortir-nos-en.
No podem deixar que l’empresonament físic dels nostres dirigents ens empresoni mentalment a tots. No és cert que ens jutgin a tots. Jutgen la nostra causa, sí, però tota la resta d’independenstistes som lliures per defensar-la. No podem deixar que l’estat espanyol, privant de llibertat algunes persones, desactivi la lluita per la llibertat del nostre país, que porta 300 anys ocupat. No ens ho podem deixar fer, això. Els intents de revolució, si s’aturen per solidaritat amb els qui en paguen costos directes, no poden arribar mai a revolucionar l’ordre establert.
No podem sacrificar el nostre objectiu nacional per ells. És injust que se’ns demani això, no està bé. I ens ho demanen, no directament però i tant que ens ho demanen. No ens volen deixar anar, ens estiren avall, cap on són ells. El govern no té full de ruta i està bloquejat, els presos i exiliats no han renunciat a l’activitat política malgrat estar de mans lligades i els partits -i les elits que en mengen- alimenten el marc victimista per retenir-nos a través de la pena i la por, perquè no decidim revifar i reprendre el nostre camí. Quan s’hagi acabat el judici, passi el que passi, seguiran fent el mateix perquè seguiran actuant, encara més que abans, des de la por. Sempre més se sentiran amenaçats.
Els presos polítics, els exiliats i els seus partits no volen que recuperem la independència com a prioritat política real. Per això ens vénen a dir que és impossible. Que hem de ser més, que no som prou forts, que els altres països no ens reconeixerien mai, que l’estat ens vindria a matar… No volen que hi tornem a creure com hi crèiem fins fa poc perquè pensen en la seva supervivència -respecte de l’estat repressor i respecte dels votants, que en aquest marc els tornarien a exigir unes coses que no estan en condicions de complir.
Bé, doncs nosaltres hem de fer el mateix, pensar en la nostra supervivència. I no sobreviurem si seguim enganxats a la tele xuclats per un drama que no podrem canviar des de la mera reivindicació. Ara mateix estem relegats a ser espectadors de la nostra història i no ens hi podem conformar. Només ens en sortirem si recuperem la fortalesa mental de l’1-O, és a dir la convicció que la nostra sobirania és innegociable i que per tant tot depèn de nosaltres, que depenem de nosaltres. No vam negociar la nostra sobirania amb els policies espanyols per sentit de supervivència i, pel mateix motiu, no l’hauríem d’estar negociant amb els nostres representants.
