Democràcia, oratòria i independència

"Han renunciat a utilitzar un llenguatge mínimament cultivat i molts d’ells acaben parlant com uns adolescents"

No és casual que la democràcia i l’oratòria naixessin en el mateix lloc: Grècia. L’una i l’altra sempre haurien d’anar de la mà. Per aquesta raó es parla tant de la crisi de la democràcia, perquè també vivim una greu i alarmant crisi d’oratòria. Quan a un dirigent polític li manca l’eloqüència per guanyar-se la voluntat del seu potencial votant, només li queda furgar en els instints més primaris per convèncer. Sense oratòria, la política queda reduïda a un perillós joc entre mediocres sense escrúpols.

Cal recordar, tal com afirmava el professor Carles M. Espinalt en els seus estudis sobre la matèria, que l’oratòria té un origen religiós. Deriva del verb “orar”, que vol dir parlar amb Déu, i aquesta comunicació entre l’ésser humà i el qui ell considerava (i encara alguns el consideren) el seu ésser superior, sempre s’ha fet de forma transcendent. Per tant, l’oratòria significa parlar amb transcendència.

Però mirem la gran majoria de polítics actuals. El seu discurs sempre persegueix un to falsament simpàtic, planer i intranscendent. Pensen que així s’acosten més al poble. I com més volen assemblar-se a la gent del carrer, més els deixen de veure com uns dirigents. La mínima autoritat que podrien tenir la van perdent a còpia d’expressar-se de forma pobra i banal. Han renunciat a utilitzar un llenguatge mínimament cultivat i molts d’ells acaben parlant com uns adolescents. Els hi queda molt lluny la sentència d’Aristòtil: “un discurs ha de ser majestuós i commoure”.

Convé repetir fins a l’infinit que la millor arma política de la qual pot gaudir un dirigent és l’eloqüència, que no deixa de ser l’oratòria en la seva forma més excelsa. Caldria que tota persona que vulgui dedicar-se a la cosa pública fos conscient de les possibilitats que se li obren quan sap fer un discurs motivador. Però, malauradament, avui és gairebé impossible que cap polític arribi a transmutar-nos l’estat d’ànim després d’escoltar-lo. Les seves paraules sempre són previsibles. L’eloqüent, en canvi, inspira confiança i motiva a través de l’elegància de la seva parla, la persuasió dels conceptes que esgrimeix i el compromís que desprèn el conjunt del seu discurs. La vera democràcia s’edifica sobre aquests fonaments.

 

Saber valorar el poder dels mots expressats amb precisió, contundència i estil dialèctic és el primer pas per entendre ben bé què significa una direcció política eficaç i democràtica. De fet, l’èxit de qualsevol ideari polític depén més de la capacitat d’expressió dels seus promotors que no pas de la profunditat filosòfica dels conceptes que defensa.

És per tot plegat que les bases de l’independentisme, si realment volen guanyar, caldria que substituïssin el clam de “volem unitat!” pel d'“exigim oradors!”. Estem capficats a actuar com un ramat tot aplicant receptes i mètodes que ens arriben a través d’algun manual de desobediència escrit als Estats Units. Com si la nostra gent no necessités un discurs motivador i vibrant per mobilitzar-se. Però amb un idioma malmès per segles de colonització aquestes coses ens poden semblar d’una altra galàxia. Som un poble sense oratòria, i el nostre parlar en públic no difereix del que emprem al menjador de casa.

El desconeixement de què suposen aquestes coses que dic, ho tenim quan veiem els actes independentistes anunciats com a “xerrades”. Qualsevol que cerqui el significat del verb “xerrar” en un diccionari podrà trobar-hi el següent: “Parlar molt i sense substància, pel sol gust de parlar, fora de propòsit”. Què triem per fundar un estat català? Xerraires o oradors?

 

Comentaris