Democràcia contra els altres

"Votar-se a sobre està bé; però d'altres coses s'han de fer al lavabo"

Molt sovint —massa sovint— passem de l'eufòria a la mania. De l'accés d'entusiasme a l'animadversió; de l'alegria a la pena política. Ara uns bons senyors demanen ‘un referèndum tant sí com no': tenen tantes ganes de votar que es carregaran la joguina. Votar-se a sobre està bé; però d'altres coses s'han de fer al lavabo, en silenci, recatadament… L'apassionament democràtic de molts passa per sobre de qualsevol cosa, fins i tot del que és possible —o sigui possible arribat el moment. Democràcia! Democràcia! Democràcia —sobretot contra ‘els altres'.

Volem democràcia, és clar, però sobretot volem sortir macos a les fotos. Unes plebiscitàries ens matarien, encara que salvessin el país. L'ós no ha estat ni caçat, però ja decidim que amb la seva pell no vestirem els peus d'un llit de princeseta sinó que farem sabatones pels nens afamegats.

Volem votar, però sobretot que votant surtin perjudicats els nostres enemics, els amics d'Israel, els rivals de les bicicletes o del control de preus. Fer un referèndum està molt bé; però millor fer-lo també no només ‘contra Espanya' sinó contra aquella Catalunya de l'opressió i de la infàmia, aquella Catalunya ‘de dretes' que sempre acaba torejant-nos a tots… Fem un referèndum contra qui calgui, fem un referèndum per deixar al marge els possibilistes de sempre, els que encara no han après "la veritat de l'emancipació social", etc. Referèndum sí o sí, però sobretot ara que convocar-lo no depèn de nosaltres. Les traves vénen de Madrid, però la Generalitat ens cau més a prop. ¿Referèndum o independència? Referèndum! Arrogància.

Farem de les exigències d'esquerres, sempre tan defensables —ui, sí!— un impediment per a l'emancipació? ¿Quina mania li tenen a les suposades eleccions plebiscitàries? Cap ni una. Tot és comèdia… Tot són ganes de desmarcar-se i treure pit. Sí, que tot es faci segons el meu pla, el meu ideal, la meva estimada. Li diuen política alternativa, però en el fons porta cent anys sense admetre cap ‘alternativa'. L'única opció que preveuen és ‘la seva'. L'única política és ‘la seva'. L'única via és ‘la seva'. Egoisme confós amb repartiment del pa subvencionat. Vanitat perfecta, grans cors que ploren —Catalunya serà el paradís o no serà. I sense acord per a les eleccions europees.

L'únic que es pot fer és ‘el seu referèndum', encara que sigui il·legal o de broma, prohibit i arriscat, ¿volen el gran referèndum o només un trist succedani de la revolució pendent?

Hi ha qui s'apunta a l'independentisme perquè fa olor de cosa rara, perquè fa olor de cosa il·legal, perseguida i tèrbola, olor de calçotada popular. Si l'independentisme fa olor de despatx i butlletí oficial, de diners i despertadors, de diàleg i sensatesa gradual i tranquil·la, llavors l'independentisme és una falsificació…

Qui posi en dubte el camí daurat del referèndum treballa per Espanya. Qui no balli al so de les flautes daurades de ‘la voluntat del poble' serà sospitós de complicitat amb pallassos iberistes. Ara ve quan m'insulten. Que vagi de gust.

Voldrien espantar un notari amb una plantofa independentista, enlairar un globus amb els sospirs cooperativistes o d'amor pel país; voldrien que la independència faci ploure energies alternatives, negres bonhomiosos i sopa per a tothom. Independentistes meravellosos, us estimo a tots igual. Tot és senzill, tot és possible, tot serà demà, amb iogurt de plàtan i maduixes, que fan els colors de l'estelada. Una gran esperança. Un gran amor —que sempre és un gran odi contra algú.

M'ho han dit, tot això. Volen que es faci el referèndum, unilateral. Però el que realment els agrada —que no us enganyin— no és la paraula referèndum sinó l'unilateralisme. Els agrada remenar les cireres, encara que les cireres siguin d'un altre senyor que s'hi juga el coll. Es fàcil jugar amb la salut dels altres, amb els diners dels altres, amb les propietats dels altres. Unilateral vol dir: jo ho sé fer millor que ningú. Unilateral vol dir: sóc un prodigi de bona fe i d'amor independentista.

Hi ha més vanitat que raó, en tot això. Hi ha més ganes de mostrar-se únics i purs i per sobre de les sordideses de la baixa política que no voluntat de servir el país en el que bonament es pugui. Per molts, la política és l'art de quedar bé: de dibuixar cercles negres entorn dels altres, per a després fer veure a tothom que ells estan fora del trist domini del deshonor.

I que se m'entengui. Jo també vull un referèndum. Però tampoc no em tornaré un fanàtic de les olives farcides de paperetes electorals. El referèndum és una alternativa a dia d'avui ben raonable, però podria no ser-ho. Restem oberts, equànimes, generosos en temps de tribulacions. Tranquil·litat, nena, que ja arribo.

No aprofitem la tessitura per a fer-nos mal; l'estratègia és òbvia: sacrificar la Generalitat i el seu President, tot un gambit polític miserable. Fer pressió. Escopir a la cara d'aquell qui paga el beure i ha servit les copes arriscant-s'hi la vida. Un altre gintònic.

Potser el referèndum sí o sí és un gran risc, però com que els qui el demanen tenen la plaça assegurada i es miren el procés des del fora dels grans despatxos, és senzill ser exigent amb la sang dels altres. Que caigui enmig dels nostres plors. Després de moltes setmanes de sol, va arribar una sèrie de dies nuvolosos i tòrrids.

Fer la revolució és fàcil des de l'oposició; quan s'estava en el Govern, però, tot el que se sabia fer era convocar ajuts pels amics i fer veure que la revolució és una dinamo connectada a un molinet de vent sobre una parada de tramvia. Els més exigents amb els altres sovint són els que no saben ni planxar-se la corbata. Per molt que begueu molta Coca-Cola no us tornareu més negres.

 
 

Comentaris