Democràcia a garrot vil

"Cal exhibir tot el múscul cívic, pacífic i democràtic de què som capaços. Tantes vegades com faci falta i tossudament fidels a la màxima gandhiana: si descobrim que obeir lleis injustes és contrari a la nostra dignitat, cap govern ens podrà sotmetre"

L'any 1820 Espanya va substituir la forca pel garrot vil com a sistema per executar els condemnats a mort. El sistema consisteix a immobilitzar la víctima sobre una cadira mentre un botxí acciona un cargol que estreny un collar de ferro que l'asfixia o la desnuca. Sembla que l'invent es va instal·lar plàcidament en el sistema judicial espanyol perquè va sobreviure durant 175 anys. La història oficial explica que va quedar abolit el 1978 amb l'aprovació de la constitució espanyola però si grateu una mica veureu que es va mantenir vigent "con severas restricciones" fins al 1995.

El garrot era, ras i curt, una forma de tortura institucionalitzada. Per molt que s'hi esforcin els revisionistes espanyols, rarament es produïa el tall medul·lar que havia de provocar coma cerebral i una mort instantània. Al contrari. Es tractava d'un mètode brutal i rudimentari que deixava la seva efectivitat a mans de factors aleatoris com la força física del botxí i la resistència física del reu. Un dels casos més documentats és el de l'assassí múltiple madrileny José María Jarabo. L'informe mèdic narra els vint-sis minuts d'agonia de Jarabo, de complexió forta, i l'acció esforçada d'un botxí, Antonio López Sierra, petit, dèbil i esprimatxat.

Aquesta cursa de la raó contra la desraó en què s'ha convertit el diàleg entre els governs català i espanyol demostra una determinació absurda i antidemocràtica d'aquest darrer per respondre amb mitja volta més de cargol a cada proposta que pretén resoldre de forma dialogada la demanda catalana per fixar el nou estatus polític de Catalunya. L'acumulació de negatives i, de forma destacada, les retallades infundades i maldestres a l'Estatut de 2005 o la negativa a negociar un nou pacte fiscal, han generat una reacció popular que probablement consolida una majoria social partidària de l'establiment d'un estat propi per a Catalunya. I diem probablement perquè l'arquitectura político-institucional de l'Estat espanyol té terror a comptar les persones que en són favorables i les que hi són contràries, i per això fa tot el possible per evitar-ho. El 9N en serà una nova mostra, per bé que aquesta vegada l'estultícia del govern de Rajoy farà possible que, amb aquesta nova impugnació, es visualitzi una mobilització que demostrarà la radicalitat democràtica del procés català i l'ADN profundament antidemocràtic de l'estat espanyol.

Serà necessària, però una dosi afegida de determinació personal emmarcada en la mobilització col·lectiva. Hem sabut amb antelació el local i la mesa on podem exercir el nostre vot; hem tingut temps d'imprimir, tenir llesta i emplenada la butlleta amb la doble pregunta. I ens cal, sobretot, presentar-nos-hi tal i com teníem previst. Passi el que passi, diguin el que diguin. Votarem, signarem i convertirem el 9N en un clam de reivindicació democràtica.

Denunciarem i mostrarem al món l'immens garrot vil demofòbic en què s'ha convertit el govern espanyol, obsedit a anorrear qualsevol opció democràtica al servei de l'exercici del dret a decidir de la societat catalana.

La seva única força és un 'no' sord i miop i aquesta és, precisament, la seva principal feblesa: no tenen raó, no compten amb raons, només amb prohibicions. La seva acció política es limita a una interpretació manipulada, restrictiva i interessada de la seva legalitat. Per això cal exhibir tot el múscul cívic, pacífic i democràtic de què som capaços. Tantes vegades com faci falta i tossudament fidels a la màxima gandhiana: si descobrim que obeir lleis injustes és contrari a la nostra dignitat, cap govern ens podrà sotmetre.

 
 

Comentaris