Cada cop que hi ha merder pel tema de l’avortament em quedo parada de fins a quin punt el frivolitzen totes dues parts. Ahir l’enfrontament va ser a la Plaça Bonanova, on es van ajuntar un grup d’antiavortistes rosegaaltars i un grup de pro-avortistes menjacapellans. Sempre que els veig i sento què diuen tinc la sensació que el tema se’ls en fot i que només l’aprofiten per fer propaganda moral.
Els manifestants de la banda antiavortista acusaven els altres de ser uns assassins. És indiscutible que l’avortament implica matar un ésser viu. És viu i tu fas que mori. Aquest fet no es pot obviar ni es pot frivolitzar, però criminalitzar-lo per fer dogmatisme religiós és demagògic. Jo no considero que un fetus sigui una persona sinó un projecte de persona, i no crec que causar-li la mort sigui un assassinat. Cada cop que ens comprem un jersei o anem al cine estem gastant uns diners que, si els donéssim, podrien salvar un nen africà, i això pels antiavortistes no és pas un assassinat. El que vull dir és que les coses són com són però que tenen el sentit que nosaltres els donem, i que si algú considera que avortar és assassinar, doncs que no ho faci, però que no vulgui imposar als altres la seva moral. El que els molesta és que no tothom sigui catòlic, el que els molesta són els condons, el que els molesta és que la gent forniqui perquè s’ho passa bomba. La vida dels fetus els importa el mateix que la vida dels nens africans.
Els pro-avortistes són igual de demagogs però són més perillosos. Ahir unes quantes noies reivindicaven la llibertat de decidir sobre el seu cos amb les tetes a l’aire. La metàfora em sembla molt poc encertada, la llibertat ens hauria de servir per humanitzar-nos, no per animalitzar-nos. A més, amb l’exhibició mamària van banalitzar un tema molt delicat. Avortar, encara que no ho consideris un assassinat, ha de ser terrible. Per totes les dones. No només perquè has de passar pel quiròfan sinó perquè, al cap i a la fi, a dins hi tens un ésser viu que podria arribar a ser el teu fill. És un sotrac físic i psicològic traumàtic. Cap dona avorta com si anés a depilar-se. En canvi els proavostistes, quan es manifesten, sembla que promocionin l’avortament, que en facin apologia. Passar-se de cumba té molts perills. Després les nenes veuen això i pensen que avortar és la màxima expressió de la llibertat.
L’avortament és com la guerra. Si s’ha de fer, s’ha de poder fer, però això no vol dir que no s’hagi de vendre com allò que és, una mesura absolutament extrema que cal intentar evitar amb tota la prevenció, la intel·ligència i el seny.
