No sóc gaire fan de la música rap, tot i que en alguna època de la meva adolescència n’escoltava de tant en tant. El que m’agradava sobretot era aquell rap de lletres socialment reivindicatives, com per exemple les de l’experiodista brasiler, Gabriel O Pensador, que utilitza unes melodies força atractives per denunciar amb contundència i originalitat la gravíssima situació de desigualtat, racisme i repressió que, de fet, encara viu el seu país. Però que a mi m’agradi o no el rap és absolutament irrellevant. En canvi, allò que sí que és rellevant i altament preocupant és que un noi de 24 anys que no conec de res i que es diu Josep Miquel Arenas “Valtonyc” podria anar a la presó d’aquí a poques setmanes per les lletres de les seves cançons. Un altre raper, Pablo Hasel, també pateix la mateixa injustícia.
I és que les injustícies i les violacions dels drets humans a l’Estat espanyol s’estan multiplicant a un ritme perillós, mentre que els silencis d’aquells intel·lectuals habitualment sorollosos i al servei del règim estan en perfecta sintonia amb la desfilada impune de l’extrema dreta al carrer. És més: aquells que sí utilitzen la violència ni són perseguits judicialment, ni ingressen a la presó perquè, ai l’as, resulta que són nebots, cunyats o amics de no sé qui. En canvi, mestres que promouen el debat civilitzat a les escoles, pallassos que protesten davant les accions policials, mecànics que fan ús del dret d’admissió i tants altres exemples de ciutadans que senzillament s’expressen, es manifesten i protesten pacíficament i cívica, són perseguits acusats de delictes d’odi.
En efecte, aquest nivell de repressió és més propi de règims autoritaris que no pas d’una democràcia respectuosa amb la llibertat de pensament i d’expressió. De fet, a la Tunísia dominada pel règim autocràtic de Ben Ali, on tot semblava anar bé des de fora, passaven coses molt semblants. Molts rapers i activistes van acabar a la presó per haver gosat criticar el règim. I vull recordar també que el desencadenant de la primavera tunisiana va ser el resultat d’una agressió policial que pretenia humiliar un jove venedor de fruites a l’atur. I és precisament quan es va trencar el silenci absurd davant de les infinites injustícies d’un règim corrupte que va esclatar la revolució tunisiana.
L’existència avui de presos polítics a l’Estat espanyol del segle XXI -que actua més aviat com si fóssim al segle XV- ens hauria de fer reflexionar a tots, i en particular a aquells ciutadans que creuen que l’estat de dret s’ha de sostenir en la dogmàtica unitat d’Espanya més que en el respecte profund als drets civils i als valors democràtics. No crec que cap demòcrata de veritat vulgui viure en un país on es priva de llibertat de forma indeguda a qui no pensa com ell. No crec que cap demòcrata de veritat vulgui viure en un país on es reprimeix a ciutadans que defensen pacíficament i de manera no violenta el seu dret a votar i expressar la seva opinió. No crec que cap demòcrata de veritat vulgui viure en un país on s’atonyina a la gent per sortir al carrer a manifestar-se pels seus drets socials com dignament fan la gent de Múrcia. Avui som nosaltres, però demà poden ser uns altres. I és per això que no podem abaixar mai els braços, ni mirar cap a un altre costat, quan es tracta de defensar els drets fonamentals.
