La incautació de béns com a sistema de repressió política té una llarga tradició a l’Estat espanyol. La dictadura franquista va utilitzar aquest sistema des dels primers moments de la guerra, quan les partides falangistes saquejaven els pobles que anaven caient a les seves mans. Rapinyaven el que podien als habitatges i propietats dels que consideraven desafectes, a més de detenir i assassinar. En aquell moment, es repartien el botí sense cap preocupació per la legalitat.
La segona onada de confiscacions va començar en crear-se la Comissió d’Incautació de Béns, amb delegacions a cada província. Aquesta entitat va convertir el que fins aleshores havia estat simple pillatge en sancions administratives segellades que, en general, eren completament arbitràries i estaven orientades a expandir la repressió dels opositors -sovint afusellats, empresonats o exiliats- al seu entorn familiar. Per aquest sistema es van deixar al mig del carrer desenes de milers de famílies que ho van perdre tot a mans de la repressió franquista.
La dictadura franquista va perfeccionar la repressió econòmica amb la Llei de Responsabilitats Polítiques, que va sistematitzar les multes i requises contra famílies que van ser considerades desafectes al règim. En alguns casos, aquestes multes i requises van haver de ser pagades fins avançats els anys seixanta.
L’Estat espanyol té experiència en utilitzar aquesta mena de repressió, que eixampla el càstig més enllà del discrepant. Aquests mètodes de represàlia fan perfectament comprensible la por individual, ahir i avui. De la mateixa manera que fan imprescindible la creació d’una República Catalana entesa com a espai de seguretat i democràcia.
